Entrevista a Francisco Armenteros, seminarista de la nostra parròquia en el Seminari R.M de Castelló

“Res ens compensa més que estar en el seminari”

Francisco Armenteros és un seminarista barceloní de 36 anys. Raúl Engonga és un seminarista de Bata, segona ciutat més important de Guinea Equatorial i té 24 anys. Tots dos ens han concedit una entrevista en la qual parlen sense embuts de la seva vocació sacerdotal.

 

Quan i com vau sentir la crida del Senyor parteixi el sacerdoci?

Francisco Armenteros: La primera vegada que vaig rebre la vocació del Senyor tenia 26 anys. Va ser en una capella, resant davant el sagrari, encara que en aquell moment per a mi era una caixa malgrat que m'haguessin dit que Jesús era allà endins. Jo no entenia molt bé com podia estar algú aquí per voluntat pròpia, ni qui era exactament, però vaig sentir en el cor que se'm proposava la possibilitat de ser sacerdot.

Resulta difícil d'explicar, perquè no vaig escoltar cap veu ni se'm va presentar cap àngel. En un primer moment hui per por d'aquesta crida i vaig estar uns quants anys sense resar. No volia saber res de Déu. Jo em volia casar i tenir una vida normal. Però El Senyor va continuar cridant-me i, com sempre he estat en contacte amb el Camí Neocatecumenal, vaig parlar amb ells i vaig ingressar en el “Redemptoris Mater” d'Oviedo, en el qual vaig estar tres anys. Vaig tenir una crisi molt forta de vocació perquè cal morir a tots els projectes personals, ja que Déu t'ho demana tot, i renunciar a tota la teva vida és molt difícil.

Vaig sortir del seminari i, en aquest temps que vaig estar fora, vaig adquirir una intimitat profunda amb Déu, que va continuar cridant-me. Així que vaig tornar a contactar amb el Camí Neocatecumenal i em van enviar aquí, al seminari de Betxí, amb una vocació més madura, més meditada i totalment lliure i voluntària. Però arribar a aquesta situació m'ha costat molta feina, en el qual el Senyor ha de continuar educant-me ja que vinc d'una vida bastant de carrer i se m'ha hagut d'anar ensenyant a relacionar-me amb Déu.

El seminari m'ajuda a redescobrir-me, a conèixer-me en profunditat, veure tots els meus pecats; que soc un home feble, que tinc moltes dificultats per a complir la voluntat de Déu. Crec que això és bo perquè, com diu Sant Pau, Déu es realitza en la meva feblesa. M'adono del feble que soc, el poc que valc, i així veig la primacia de Déu, que és el que ho fa tot. Jo per mi mateix soc incapaç d'estudiar teologia, d'estimar al que tinc al costat, de fer –en definitiva- la voluntat del Senyor; però a poc a poc veig com Ell sí que té aquesta capacitat de fer-ho en mi. Aquest descobriment és difícil perquè fa por. Al final fas coses a les quals no estàs acostumat. Veus com El Senyor actua per mitjà de tu i has d'acostumar-te a veure'l així perquè en un primer moment t'esglaia i et fa por. “Com és possible, Senyor, que per mitjà de mi que som escombraries vulguis fer aquesta obra?” I acceptar-ho, a vegades, és dur. Per a mi ha estat i està sent dur.

     

Aquest procés de discerniment que tots dos heu experimentat en les vostres vocacions, acaba alguna vegada?

F.A.: No, dura tota la vida. És una cosa progressiva. L'ésser humà és molt profund i sempre hi ha coses que et queden per conèixer de tu mateix i dels altres. És indispensable que aquest camí el recorris amb El Senyor perquè un, per si mateix, és incapaç. Necessites de la seva gràcia i de donar-te suport constantment en Ell. El camí de qualsevol cristià dura tota la vida. En el meu cas concret, com ja he explicat, em costa assumir la crida de Déu, perquè soc molt covarda i tinc molta por a les fases que puguin venir després, però he vist com El Senyor em rescata de les meves morts diàries i crec que el continuarà fent en les futures.

Com es troba aquesta felicitat de la qual tots dos parleu, Francisco?

F.A.: Doncs a poc a poc. Jo com soc bastant inepte he necessitat bastant ajuda de persones que estan més avançades en el camí de fe i m'he recolzat bastant en ells, ja que jo per la meva mateix cometo molts errors

 

No et sembla una cosa contradictòria que Déu vulgui que facis el contrari del que naturalment la vida et pot estar demanant?

F.A.: No és el meu cas però entenc que hi hagi persones que trobin a Déu en la seva vida quotidiana, en el seu treball, en el matrimoni, en realitats humanes santificables. Déu té un pla per a cadascun de nosaltres i el meu és el sacerdoci. Si tu no t'encamines, qualsevol que sigui les teves circumstàncies personals, cap a la voluntat de Déu.

 

Per què us compensa ser aquí?

F.A.: Per a mi no hi ha res més que compensi avui dia. M'omple totalment. Fins llavors no he estat feliç. Sempre li demanava al Senyor que m'ajudés a fer la meva voluntat i aquest ha estat un error que he comès durant molt de temps. He descobert que l'alegria no està en el fet que El Senyor faci la meva voluntat i m'ajudi en el treball, en les meves relacions personals i socials, sinó que la felicitat està en el contrari: a fer jo la voluntat de Déu, a ser jo el que li serveixi a Ell i no Ell a mi.

Jo soc molt lliure de ser aquí. Podria anar-me demà si volgués. Ningú m'obliga; ni Déu, ni els meus formadors. Per què no em vaig? Jo no em busco a mi mateix en el sacerdoci. És veritat que et compensa perquè et reporta una felicitat personal. L'objectiu no és ser seminarista. El seminari és un temps, com el de Quaresma, per a conèixer-se en el qual a vegades se sofreix. Jo he estat molt de temps aquí fora i no se m'està omplint l'ànima com ocorre aquí dins.

En el “Redemptoris Mater” se'm construeix com a persona, la qual cosa em cobreix totes les dimensions de la meva vida, les afectives i les personals. Ningú em castra ni m'exigeix res. Ho faig tot des de la llibertat, que m'ha costat molt trobar. Ara com ara em compensa totalment. Podria ser cap d'una empresa, tenir un bon cotxe. Les podria tenir demà mateix, amb dues crides. A vegades ho he pensat, però al final la felicitat consisteix a saber que estàs en el camí correcte, que és fer la voluntat de Déu.

Creieu que la societat actual entén que dues persones joves com vosaltres renunciïn al món per a complir el projecte d'una altra persona?

F.A.: No, no es comprèn però ho accepten, encara que es qüestionen. Els éssers humans som éssers espirituals i sempre hi ha una cerca, fins i tot per als no creients. Les meves amistats aquesta cerca la tenen. Potser no comprenen que jo l'hagi trobat a l'Església, però em respecten.

 

Com creieu que ha de ser el sacerdot que necessita la societat actual?

F.A.: La societat actual necessita sacerdots sants, que es donin completament als altres i que visquin de la gràcia de Déu. La societat necessita veure en aquestes persones que es pot viure castament, en la pobresa, en senzillesa, en humilitat i en lloança. La gent, com ha dit Raúl, viu envoltada de moltes coses, de necessitats materials, constantment enfadada amb la política, amb la societat, amb ells mateixos. Es necessiten sacerdots lliures, que no siguin esclaus d'afectivitats externes ni de béns materials. Que siguin senzills, humils i que donin exemple de santedat i d'amor. Que es recolzin en Crist.

Us espanta el repte?

F.A.: M'espanta però no crec que més que en altres èpoques de la història. L'Església sempre ha estat perseguida. Estem vivint un procés en el qual s'està produint una purificació. Durant molt de temps hi ha hagut molts cristians que simplement han viscut la seva fe per una sèrie d'inèrcies o d'exigències socials. Ens quedarem menys cristians però, probablement, de més qualitat. És aquesta sal que, com diu l'Evangeli, ho transforma tot.

Quin sacerdot us agradaria ser quan us ordeneu?

F.A.: Un sacerdot que no escandalitzi, que sigui discret, que estimi a tots sense fer accepció de persones. Disposat a donar la vida.

Font de la notícia: https://obsegorbecastellon.es/francisco-y-raul-nada-nos-compensa-mas-que-estar-en-el-seminario/