Els grans moviments eclesials el signe més important d'esperança per a l'Església

El periodista Wodzimierz Rdzioch ha entrevistat el cardenal Marc Ouellet, actual Prefecte dela Congregaciónpara els Bisbes. El prelat explica al periodista el funcionament del seu dicasteri i aborda els desafiaments als quals s'enfronta. Esmenta com a «signes d'esperança» parala Iglesiaa moviments eclesials com a Comunió i Alliberament,la Comunidadde San Egidio, el Camí Neocatecumenal, el Moviment Carismàtic, i Fe i Llum a Polònia.

Infocatolica - 06/09/12

Marc Ouellet va néixer el 8 de juny de 1944 en Lamotte, en la diòcesi canadenca d'Amos. La seva vocació va néixer en els anys `60, que van ser en tot Occident els anys de la contestació; es contestava tota autoritat, també enla Església. Apesar d'aquesta atmosfera poc favorable, el jove Marc va aconseguir seguir la seva vocació sacerdotal i en 1968 es va convertir en sacerdot diocesà. En 1972 va decidir entrar enla Compañíade els Sacerdots de San Sulpicio (sulpicianos), el carisma dels quals és la formació dels sacerdots.

Comença, per estudis i treball, a viatjar: en primer lloc a Colòmbia, després ala Romapontificia (estudia en el Angelicum i enla Gregoriana), i també a Àustria (Inssbruk) i Alemanya (Passau) per als estudis de llengua alemanya. Els estudis i els viatges enriqueixen molt a aquest jove sacerdot del Quebec. En els anys `70 i `80, treballant en diversos seminaris de Colòmbia, ha tingut la possibilitat d'aprendre la llengua espanyola i conèixer-la Iglesiaen Amèrica Llatina, continent on viu la major part dels catòlics del món.

Com a teòleg, ha estat vinculat a la revista Communio i al gran teòleg suís Hans Urs Von Balthasar. En 1996-1997 va tornar a Roma per a ensenyar en l'Institut Joan Pau II parala Família. Enel 2001 el Papa el nomena Secretari del Pontifici Consell parala Promociónde la unitat dels Cristians però el seu sojorn és breu perquè, a l'any següent, Joan Pau II l'envia novament al Canadà, nomenant-lo com 14è Arquebisbe metropolità de Quebec i prevalgut del Canadà, i elevant-ho a la dignitat cardenalícia en el 2003.

Al Canadà, el cardenal Ouellet ha hagut d'afrontar la profunda secularització de la societat canadenca francòfona, fins a poc temps enrere molt religiosa i vinculada ala Iglesiacatólica, així com la crisi vocacional. Ho va fer amb gran zel i valentia, guanyant-se l'estima dels fidels i del Papa. Quan en el 2010 Benet XVI va haver de triar al successor del cardenal Re a la guia dela Congregaciónpara els Bisbes, l'elecció va recaure sobre l'arquebisbe de Quebec. I el cardenal Ouellet va tornar una vegada més a Roma per a convertir-se en un dels més estrets col·laboradors del Sant Pare.

En ocasió del segon aniversari del seu nomenament com a Prefecte dela Congregaciónpara els Bisbes, m'he trobat amb el Card. Ouellet per a parlar de la seva missió enla Església.

***

- Set anys després del seu nomenament com a Arquebisbe de Quebec, el 30 de juny de 2010 Benet XVI ho ha anomenat al Vaticà per a dirigir una de les congregacions més importants: la Congregació per als Bisbes. Ha estat difícil deixar la diòcesi per un treball, si bé molt prestigiós, en la Cúria?

Ha estat difícil perquè durant set anys he establert una relació pastoral i espiritual molt profunda amb la gent de Quebec, que és la meva Pàtria. No pensava en altres tasques, per tant, l'anomenat del Papa ha estat una sorpresa per a mi. Però haig de dir que deixar Quebec i venir a Roma era per a mi una separació afectiva difícil.

 -Podria dir-nos, en poques paraules, de què s'ocupa la Congregació per als Bisbes?

La Congregaciónpara els Bisbes s'ocupa de tot el que concerneix les diòcesis: la creació de les diòcesis, la seva supressió, però sobretot la preparació dels nomenaments episcopals. Per a preparar els nomenaments es necessita treballar en estret contacte amb els Nuncis Apostòlics i les Conferències Episcopals per a recollir tota la documentació que concerneix els eventuals candidats per a proposar al Sant Pare. Una altra tasca dela Congregaciónes la de seguir el govern de les diòcesis: intervenim si hi ha problemes particulars en alguna diòcesi que han de resoldre's.

-Qui l'ajuda en la seva tasca?

Els principals responsables dela Congregaciónson tres: el Prefecte, el Secretari i el Sub-Secretari. Després tenim prop de 30 persones, la major part dels quals són sacerdots, que treballen en el nostre dicasteri.

-Vostè, com a Prefecte de la Congregació per als Bisbes, té aquest gran privilegi de trobar-se regularment amb el Sant Pare (habitualment els dissabtes). Com es desenvolupen aquestes trobades, es pot revelar?

Són trobades de treball que es desenvolupen amb molta senzillesa i cordialitat. Tota la trobada està concentrat en l'informe que jo porto amb mi: el Sant Pare el rep anticipadament i per això coneix el seu contingut. Llavors podem intercanviar les nostres reflexions i el Papa pren les decisions.

-En la seva opinió, Eminència, quines qualitats hauria de tenir un bisbe catòlic en aquest difícil moment de la nostra història?

Ha de ser un home de fe ferma: el més important és la fe del pastor. Ha de ser un home preparat intel·lectualment, capaç no sols de predicar la fe sinó també de defensar-la. Aquest és un tret que sant Pau subratlla quan parla dels bisbes.

Penso que necessitem homes valents. En la cultura es veuen menys els valors cristians i els mitjans de comunicació són a vegades molt crítics conla Església. Porlo tant, es necessita coratge per a afrontar aquests atacs i per a protegir els fidels de tots aquests corrents anticristians així com per a fer-los mantenir la fe.

-Hi ha casos contraris, és a dir, el rebuig del candidat triat per a ser bisbe?

És cert. Hi ha casos de rebuig. Si algun rebutja, és necessari respectar la consciència de la persona (algú ha de tenir motius seriosos per a no acceptar). En aquest cas es demana al Sant Pare que dispensi a la persona de l'acceptació del nomenament perquè la persona romangui tranquil·la amb la pròpia consciència.

-Darrere del rebuig de l'acceptació del nomenament episcopal, pot existir senzillament la por a aquesta tasca?

Si algú té por significa que no té suficient fe. Si no té fe, llavors és correcte que no accepti.

-En la seva opinió, Eminència, el mecanisme de consultes per a triar un bisbe funciona bé i permet al Sant Pare elegir al millor candidat?

Això espero, si bé no hi ha garantia al 100% que els candidats que presentem al Sant Pare són els millors possibles, perquè també podem equivocar-nos. Però el procés de recerca és fet amb serietat. Hi ha consultes amb les persones competents que, en el “secret pontifici”, poden dir tot allò que saben i pensen, sense por que les seves declaracions siguin conegudes per les persones interessades. D'aquesta manera es recullen informacions sobre cada candidat que són analitzades durant la reunió plenària de 30 cardenals i arquebisbes, en la qual cadascun pot expressar el seu parer i jo, com a Prefecte, porto al Sant Pare el resultat d'aquest discerniment. Al Papa li correspon la decisió final.

-Què entenem per el “secret pontifici?

Les persones interrogades han de mantenir el “secret pontifici”, és a dir, no revelar a ningú sobre qui han estat interrogades, el contingut de les seves declaracions i ni tan sols el fet d'haver estat consultats.

-El Sant Pare pot elegir autònomament al seu candidat, fora de les vostres propostes?

Certament. Ell esla Cabezadel Col·legi dels successors dels Apòstols i pot decidir en forma autònoma. La nostra Congregació prepara els expedients per al Sant Pare però ell rep notícies i informacions sobre les persones de moltes parts. Llavors, sense desatendre els sembles de la nostra Congregació, pot decidir amb tota llibertat.

-Una de les tasques de La seva Congregació és l'organització de les visites dels bisbes al Vaticà previstes pel dret eclesiàstic, les anomenades visites “ad limina Apostolorum”. Però a tot el món els bisbes són ja cinc mil. Quin tipus de dificultats crea aquest fet?

La normativa diu que cada bisbe hauria de realitzar la visita “ad limina” cada 5 anys, però els bisbes són molts i, encara que la normativa no ha canviat encara, en la pràctica els temps s'han allargat a 7 anys. Hi ha també un cert límit per a les visites privades al Papa: les tradicionals visites privades dels bisbes de 15 minuts són encara possibles però més escasses. Ara els bisbes troben al Sant Pare en petits grups.

 -El seu rol de Prefecte de la Congregació per als Bisbes ho posa en condició de conèixer la realitat eclesiàstica de molts països i conèixer als bisbes de tot el món. Des d'aquest privilegiat punt d'observació, com veu la situació de l'Església catòlica i el “estat de la fe” en el món?

Hi ha una crisi de fe, especialment en el món occidental. Per aquesta raó no per casualitat es parla des de fa anys de la nova evangelització i Benet XVI ha proclamat l'Any de la Fe. La situació és alarmant i això es veu en la disminució de les vocacions i en les dificultats que troben els sacerdots.

Penso que la nova evangelització es podrà fer sobre la base de la renovada i més intensa comunió eclesial. Estan bé les idees noves, els projectes nous, però el que convenç és la veritable comunió dins dela Església. Sinosotros no estem en comunió els uns amb els altres, llavors la presència de Déu no és palpable yla Bona Noticiadel Evangeli no passa.

-Els documents que produeixen els diversos organismes de l'Església, els congressos que s'organitzen, tantes belles paraules que s'escolten, no susciten la fe d'un home d'avui. La gent troba la fe, s'acosta a l'Església, gràcies als veritables testimonis de l'Evangeli. Com fer que els cristians es converteixin en autèntics testimonis del missatge evangèlic?

La família és la clau per al futur de l'evangelització. Avui existeix la crisi antropològica: l'absència de Déu fa desaparèixer també el sentit de l'home. Per tant, és necessari retrobar la identitat de l'home. Tal identitat està sempre en relació amb els altres i les relacions fonamentals són les relacions familiars. És necessari redescobrir la gràcia de Déu en el sagrament del matrimoni, que és la clau per al futur. De famílies noves i generoses neixen vocacions.

-Parlant de la família i del matrimoni, voldria recordar que vostè, Eminència, ensenyava en l'Institut Joan Pau II per a la Família, a Roma. Avui un dels enemics de la família entesa com la unió d'un home i una dona és la ideologia de gènere. Quins són els riscos d'aquesta ideologia que vol imposar una nova visió de l'home, una nova antropologia?

És una nova antropologia que no té ja el fonament diví, el fonament bíblic. Nosaltres som creats a imatge i semblança de Déu. Déu és relacional en la complementarietat de Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Llavors no sols l'individu sinó també la família en la seva complementarietat és imatge de Déu. En canvi, aquesta ideologia fa desaparèixer la natural complementarietat dels sexes, la redueix a un factor cultural, nega que l'home rep la seva identitat de Déu i, en aquest sentit, nega l'obra de Déu, convertint-se en una antropologia sense Déu.

En l'òptica d'aquesta ideologia l'home pot triar el que vol ser, pot “refer-se” només, pot realitzar-se per si mateix només sobre la base de la voluntat de poder. Ja en el Gènesi es parla d'això: volem ser com Déu, però sense Déu. En canvi, Déu vol “divinitzar-nos” enla Gracia, és a dir, en el lliure intercanvi d'amor entre Ell i nosaltres en Jesucrist. Els diversos lobbies volen imposar a la gent aquesta ideologia també a través de les legislacions estatals. Llavors l'Església ha de proposar la veritat sobre l'home a la llum dela Revelació.

-Quins són els grans desafiaments que ha d'afrontar avui l'Església?

El gran desafiament concerneix la globalització de les comunicacions, que ha creat un món nou, un món digital. Devem llavors veure com inserir-nos en aquest món, com posar-lo també al servei de l'Evangeli. Hem de ser presents per a oferir a tots la llum de l'Evangeli. En aquest camp jo no tinc solucions tècniques i estratègiques, però veig que aquí hi ha un gran desafiament.

-Vostè, Eminència, viatja sovint i coneix bé les realitats eclesials en el món. On veu els signes d'esperança a l'Església?

Els veig, en primer lloc, en els grans moviments eclesials, en les moltes noves comunitats (penso en els Focolares, en Comunió i Alliberament, en la Comunitat de San Egidio, el Camí Neocatecumenal, el Moviment Carismàtic, a Polònia en Fe i Llum). Allí hi ha una nova evangelització en acte que ja produeix fruits: he pogut constatar això en diverses parts del món. En aquestes realitats existeix l'impuls cap a la vida evangèlica i la vida de família, neixen les noves vocacions.

La realitat de l'Evangeli és la trobada amb Jesús, el Ressuscitat, que fascina i que fa néixer la comunió. I on hi ha comunió, estigues-la Església. Les noves comunitats són la nova realitat dela Iglesiaque pot revitalitzar les parròquies i el teixit eclesial.

-Vostè, Eminència, coneix bé Amèrica Llatina, el continent més “catòlic”. Com està canviant la situació de l'Església sota la pressió de la secularització i del proselitisme de les sectes?

Diria que, malgrat tot, la situació continua sent positiva. Per moltes décadasla Iglesiaen Amèrica Llatina apuntava als temes de la justícia.

-La famosa opció preferencial pels pobres…

 Així és. Aquest camp no es pot abandonar, però no podem resoldre tots els problemes socials del món. En canvi, recentment – especialment després d'Apareguda – s'ha apuntat a la principal missió dela Església: anunciar a Jesús al món. Per tant, veig també a Amèrica Llatina un nou impuls per a la missió: ha estat organitzada una missió continental de 10 anys de durada (del 2007 al 2017). És un bell testimoniatge per a tothom. De manera que aquest continent continua sent parala Iglesiael “continent de l'esperança”.

Font: Zenit (edició en llengua italiana)