El Papa enviarà més de 100 famílies a la missió

1 de febrer: el Papa Francesc envia a160 famílies del Camí  en missió ad gents

 «Déu no ens ha anomenat per a quedar-nos en el sofà»

 160 famílies del Camí Neocatecumenal seran enviades en missió ad gents a llocs del món en els quals la presència de l'Església és encara escassa -sobretot, països asiàtics-, on la major part de la gent no ha sentit mai la paraula Jesucrist i molts no han experimentat si més no l'amor incondicional d'una família. Són enviades pel Papa Francesc perquè donin a conèixer l'alegria de l'Evangeli

Joan Pau II, el Papa que va realitzar el primer enviament de famílies del Camí Neocatecumenal a la missió, deia en l'ExhortacióEcclesia in Àsia que, «així com en el primer mil·lenni la creu va ser plantada a Europa, i en el segon mil·lenni a Amèrica i Àfrica, en el tercer mil·lenni es pot recollir una gran collita de fe a Àsia». Aquest desafiament missioner l'han recollit 160 famílies del Camí Neocatecumenal, que seran enviades pel Papa Francesc en missió ad gents, en una trobada que tindrà lloc a Roma aquest dissabte, 1 de febrer.

Moltes d'aquestes famílies van a països asiàtics, en els quals la situació de l'Església és molt difícil, perquè els Governs porten un ferri control de les seves activitats; per això, els missioners han d'anar amb visats de treball o d'estudis, i s'arrisquen a ser expulsats en qualsevol moment. Un prevere espanyol, que acompanyarà a diverses famílies a un d'aquests països, confessa que «es tracta d'una missió molt arriscada, amb els nens, amb dificultats amb l'idioma... Anem en situacions de clandestinitat, i pràcticament l'única planificació pastoral prèvia és la nostra pròpia fe: fiar-nos del Senyor i veure quins camins obre Ell allí. Es parteix amb molta pobresa, no sabem l'idioma, no fem un curs previ de formació, cal trobar treball, casa, mitjans de subsistència...; i també cal veure per on és possible la missió, ja que a vegades no es pot anunciar públicament l'Evangeli».

En qualsevol cas, així és com sempre s'ha evangelitzat a l'Església; no d'una altra manera es van formar les primeres comunitats cristianes: «Així ho van fer els primers cristians, o els jesuïtes que sortien cap a Amèrica -assenyala aquest prevere-. En realitat, viure tota aquesta pobresa és el que més t'ajuda a entrar en la missió. Partir sense mitjans econòmics ni de cap mena és el que et posa en disposició de portar el més important: Jesucrist, el tresor que portem en gots de fang. Al final, saltes a la sorra i les coses surten. Déu obre portes, sorgeixen contactes... Perquè, si hi ha una crida, Déu s'encarrega de confirmar-la».

A més, compten amb el suport del Sant Pare: és l'Església mateixa la que els mana a la missió: «És molt important per a nosaltres que el Papa ens enviï, estar secundats per una paraula de Pedro, per la voluntat del Papa. Cap família parteix si no és enviada pel Papa. Totes ho estan», afirma.

Una fe que es contagia

Generalment, cada missió ad gents del Camí Neocatecumenal la conformen quatre o cinc famílies -solen tenir, en total, de 25 a 35 fills-, secundades per un prevere, un noi solter que li acompanya, i diverses noies que ajuden a les famílies. En total, prop de 50 persones, que constitueixen un primer germen comunitari que atreu a molts per la seva manera de viure. «Es tracta de fer present l'Església amb els signes de l'amor i de la unitat entre nosaltres -afirma aquest prevere-. Formem una comunitat cristiana, que potser no té temple visible, i no té un altre signe exterior que l'amor i la unitat. En veure aquest tipus de relació entre nosaltres, entre els pares amb els seus fills, entre els matrimonis, la gent es va acostant. Aquesta manera de relacionar-nos el sorprèn molt a la gent. Aquest estar junts i ajudar-nos els captiva. Molts s'acosten a aquestes famílies per l'ambient que es viu a la seva casa. Anem fent la pastoral de l'ovelleta perduda, d'un en un. Vas convidant a un veí, a la professora d'idioma, a un company del col·legi... Es pregunten: Aquests, qui són i per què són aquí? Acaben captivats per la nostra manera de viure i pel mode de tractar-nos i de voler-nos. Però, al final, l'objectiu és anunciar l'Evangeli a persones que mai han sentit parlar de Crist. La nostra missió és oferir el primer anunci als qui mai l'han conegut».

Però si aquí ho teniu tot!

Una de les famílies que enviarà el Papa és la formada per José Antonio i Vanessa, i els seus vuit fills, d'1 a 13 anys. Ells no van a Àsia, sinó a Estrasburg: una de les capitals de la Unió Europea, seu del Tribunal de Drets Humans i principal centre bancari de França... Però també allí hi ha molts que no coneixen a Jesucrist. «Anem a un lloc de molt de laïcisme, a evangelitzar a gent que no té ganes d'Església, que veuen un temple i ni tan sols es planteja entrar. La nostra missió és, simplement, viure i ser allí, i acompanyar a la gent. Anem amb la nostra vida i la nostra manera de viure, i de viure la fe». La seva missió és treure l'Església fora del temple, i fer arribar a Déu a la gent que ni es planteja la vida sacramental.

«Els nostres amics i la nostra família ens diuen: Si aquí ho tens tot, fills, casa, diners, seguretat..., per què us aneu ara? Però la nostra seguretat està en Déu, Ell ens ha donat tot i no ens faltarà res. Nosaltres, des que ens casem, hem sentit la crida de Déu per a donar als altres el que Ell ens ha donat. Deixar aquí la casa, el col·legi, els amics, la família és dur..., però sabem que Déu ens precedirà. Sense Ell, tot això seria impossible», confessen.

Si Déu està amb nosaltres...

És aquesta mateixa experiència la que ja té una altra família de València: Santiago i Vanessa, amb tres fills, d'1 a 5 anys, un altre més en el cel, i un més de camí. Ells porten ja un any i mig en la missió ad gents de Viena, una altra de les capitals d'Europa que amaga, després de les seves belles façanes i la seva puixant economia, un panorama humà a vegades desolador: «Aquí no hi ha res de crisi, la gent té bons llocs de treball, cotxes, comoditats, i tot funciona amb una precisió exacta..., però la gent gran està sola: en la nostra finca, gairebé tots els pisos estan habitats per majors als quals ningú visita, amb fins i tot síndrome de diógenes; o dones que han avortat diverses vegades, o tenen un o dos fills que estan molt ocupats per a visitar-los... Hi ha joves que se suïciden en les vies del Metre, famílies destruïdes, moltíssims divorcis, fills o no nascuts o trencats de dolor perquè tenen de tot, però no tenen res... Moltíssima gent aquí no coneix a Déu. Molts no han experimentat aquesta manera d'estimar sense límits, fins a la creu, i només viuen per a ells mateixos...»

Per això, duen a terme una nova manera d'evangelitzar fora de les esglésies: «Tenim un local, al carrer, amb finestrals grans des dels quals ens veuen celebrar l'Eucaristia cada dissabte; la litúrgia de la Paraula, els dimarts; i els dimecres obrim per a atendre la gent que vol venir a conèixer-nos, a parlar... Els dissabtes anem a una plaça a resar Laudes al matí: cantem salms mentre anem parlant amb la gent que passa pel carrer i donem a conèixer a Crist amb les nostres experiències i les d'altres germans».

Tot l'esperit que porta a tantes famílies a la missió sorgeix de l'agraïment, d'una experiència forta de l'amor de Déu, que els porta a donar-lo a conèixer a uns altres. Com afirmen Santiago i Vanessa, «en veure les meravelles que el Senyor està fent en les nostres vides i l'agraïts que estem, ens vam oferir per a l'evangelització, en qualsevol part del món -afirmen Santiago i Vanessa-. És difícil d'explicar, però tenim una sensació de llibertat increïble, en la qual pots certament posar a Déu per davant de tot, de tot! És un salt, aparentment sense xarxa, per als quals no coneixen a Déu, però no per als que sabem que està al nostre costat».

Juan Luis Vázquez Díaz-Mayordomo

 http://www.alfayomega.es/revista/2014/866/12_mundo8.php