Discurs del Papa al Camí pel seu 50 aniversari

TROBADA INTERNACIONAL EN EL 50 ANIVERSARI DEL CAMÍ NEOCATECUMENAL

DISCURS DEL SANT PARE FRANCISCO

Tor Vergata, Roma Dissabte, 5 de maig 2018

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

M'alegra trobar-vos i dir avui amb vosaltres: gràcies! Gràcies a Déu i també a vosaltres, sobretot a aquells que han fet un llarg viatge per a ser aquí. Gràcies pel «si» que heu dit, per haver acollit la crida del Senyor a viure l'Evangeli i a evangelitzar. I un gràcies molt gran també a qui va començar el Camí Neocatecumenal fa cinquanta anys.

Cinquanta és un número important en l'Escriptura: en el cinquantè dia, l'Esperit del Ressuscitat va descendir sobre els apòstols i va manifestar al món l'Església. Fins i tot abans, Déu havia beneït el cinquantè any: «Aquest any cinquanta serà per a vosaltres un jubileu» (Levític 25, 11). Un any sant, en el qual el poble triat veuria nous fets, com l'alliberament i el retorn a casa dels oprimits: «Proclamareu en la terra alliberament per a tots els seus habitants —havia dit el Senyor— [...] Cadascun recobrarà la seva propietat, i cadascú tornarà a la seva família» (v. 10). Després de cinquanta anys del Camí, seria bell que cadascun de vosaltres digués: «Gràcies, Senyor, perquè realment m'has alliberat; perquè a l'Església he trobat a la meva família; perquè en el teu Baptisme les coses velles han passat i assaboreixo una vida nova (cf. 2 Corintis 5, 17); perquè a través del Camí m'has indicat la sendera per a descobrir el teu tendre amor de Pare».

Benvolguts germans i germanes, al final cantareu el «Et Deum d'acció de gràcies per l'amor i la fidelitat de Déu». És molt bell: donar gràcies a Déu pel seu amor i per la seva fidelitat. Sovint li donem gràcies pels seus dons, per la qual cosa ens dona, i està bé fer-ho. Però és encara millor donar-li gràcies pel que és, perquè és el Déu fidel en l'amor. La seva bondat no depèn de nosaltres. Fem el que fem, Déu continua estimant-nos fidelment. Aquesta és la font de la nostra confiança, el gran consol de la vida. Així que, ànim, no us entristiu mai! I quan els núvols dels problemes semblin adensarse sobre les vostres jornades, recordeu que l'amor fidel de Déu resplendeix sempre, com el sol que no es posa. Recordeu-vos del seu bé, més fort que qualsevol mal, i el dolç record de l'amor de Déu us ajudarà en cada angoixa.

Falta encara un gràcies important: als quals anireu en missió. Sento que haig de dir-vos alguna cosa, de tot cor, precisament sobre la missió, sobre l'evangelització, que és avui la prioritat de l'Església. Perquè missió és donar veu a l'amor fidel de Déu, és anunciar que el Senyor ens estima i mai es cansarà de mi, de tu, de nosaltres i d'aquest món nostre, del qual, potser, nosaltres ens cansem. Missió és donar el que hem rebut. Missió és complir el mandat de Jesús que hem escoltat i sobre el qual m'agradaria reflexionar amb vosaltres: «Aneu, doncs, i feu deixebles a totes les gents» (Mateo 28, 19).

Id. La missió requereix partir. Però en la vida és forta la temptació de quedar-se, de no córrer riscos, d'acontentar-se amb tenir la situació sota control. És més fàcil quedar-se a casa, envoltat d'aquells que ens volen, però no és el camí de Jesús. Ell envia: «Aneu». No usa termes mitjans. No autoritza excursions curtes o viatges reembossats, sinó que diu als seus deixebles, a tots els seus deixebles, una paraula sol: «Aneu!» Aneu: una forta crida que ressona en cada racó de la vida cristiana; una clara invitació a estar sempre en sortida, pelegrins en el món a la recerca del germà que encara no coneix l'alegria de l'amor de Déu.

Però com es pot anar? Cal ser àgil, no es poden emportar tots els adorns de casa. Ho ensenya la Bíblia: quan Déu va alliberar el poble triat, va fer que fos al desert sol amb l'equipatge de la seva confiança en Ell. I quan es va fer home, Ell mateix va caminar en la pobresa, sense tenir on reposar el seu cap (cf. Lucas 9, 58). Demana als seus el mateix estil. Per a viatjar cal anar lleugers. Per a anunciar cal renunciar. Només una Església que renúncia al món anuncia bé al Senyor. Només una Església alliberada del poder i dels diners, lliure de triomfalismes i clericalismes testimonia de manera creïble que Crist allibera l'home. I qui, pel seu amor, aprèn a renunciar a les coses que passen, abraça aquest gran tresor: la llibertat. No es queda embullat en les seves inclinacions, que cada vegada li demanen alguna cosa més, però mai donen pau, i assegui que el cor s'expandeix, sense inquietuds, disponible per a Déu i per als germans.

«Anar» és el verb de la missió i encara ens diu alguna cosa més: que es conjuga en plural. El Senyor no diu: ves-te tu, després tu, després tu...», sinó «aneu» junts! no és plenament missioner qui va només, sinó qui camina conjuntament. Caminar junts és sempre un art que cal aprendre cada dia. Cal anar amb compte, per exemple, de no dictar el pas als altres. Més aviat, cal acompanyar i esperar, recordant que el camí de l'altre no és idèntic al meu. Com en la vida, ningú té el pas exactament igual que un altre, així també en la fe i en la missió: s'avança junts, sense aïllar-se i sense imposar el propi sentit de marxa, s'avança units, com a Església, amb els pastors, amb tots els germans, sense fugides cap endavant i sense queixar-se de qui té el pas més lent. Som pelegrins que, acompanyats pels germans, acompanyem a altres germans, i és bo fer-ho personalment, amb cura i respecte pel camí de cadascun i sense forçar el creixement de ningú, perquè la resposta a Déu madura només en la llibertat autèntica i sincera.

Jesús ressuscitat diu: «Feu deixebles». Aquesta és la missió. No diu: conquisteu, ocupeu, sinó «feu deixebles», és a dir, compartiu amb els altres el do que heu rebut, la trobada d'amor que us ha canviat la vida. És el cor de la missió: testimoniar que Déu ens estima i que amb Ell és possible l'amor veritable, el que porta a donar la vida a tot arreu, en la família, en el treball, com a persones consagrades, com a esposos. Missió és tornar-se deixebles amb els nous deixebles de Jesús. És redescobrir-se part d'una Església deixebla. Certament, l'Església és mestra, però no pot ser mestra si abans no és deixebla, així com tampoc pot ser mare si abans no és filla. Heus aquí a la nostra Mare: una Església humil, filla del Pare i deixebla del Mestre, feliç de ser germana de la humanitat. I aquesta dinàmica del discipulado —el deixeble que fa deixebles— és totalment diferent de la dinàmica del proselitisme.

Aquí resideix la força de l'anunci, perquè el món crea. No compten els arguments que convencen, sinó la vida que atreu; no la capacitat d'imposar-se, sinó el valor de servir. I vosaltres teniu en el vostre adn aquesta vocació per a anunciar la vida en família, seguint l'exemple de la Sagrada Família: amb humilitat, senzillesa i lloança. Porteu aquest ambient familiar a tants llocs desolats i privats d'afecte. Feu-vos reconèixer com a amics de Jesús. Digueu amics a tots i sigueu amics de tots.

«Aneu i feu deixebles a totes les gents». I quan Jesús diu totes sembla que vulgui subratllar que en el seu cor hi ha lloc per a cada poble. Ningú està exclòs. Com els fills per a un pare i una mare: fins i tot si són molts, grans i petits, cadascun és estimat amb tot el cor. Perquè l'amor, en donar-se, no disminueix, sinó que augmenta. I sempre està ple d'esperança. Com els pares, que no veuen en primer lloc els defectes i les faltes dels seus fills, sinó als seus propis fills i amb aquesta perspectiva acullen els seus problemes i les seves dificultats, també així fan els missioners amb els pobles estimats per Déu. No posen en primera fila els aspectes negatius i les coses per a canviar, sinó que «veuen amb el cor», amb una mirada que aprecia, un enfocament que respecta, una confiança que té paciència. Aneu així en missió, pensant que «jugueu a casa». Perquè el Senyor és de casa davant tots els pobles i el seu Esperit ja ha sembrat abans de la vostra arribada. I pensant en el nostre Pare, que estima tant al món (Juan 3, 16), set apassionats de la humanitat, col·laboradors de l'alegria de tots (2 Corintis 1, 24), estimats per ser pròxims, oïbles per estar al costat. Estimeu les cultures i tradicions dels pobles, sense aplicar models preestablerts. No partiu de teories i esquemes, sinó de situacions concretes: així serà l'Esperit qui donarà forma a l'anunci segons els seus temps i les seves formes. I l'Església creixerà a la seva imatge: unida en la diversitat dels pobles, dels dons i dels carismes.

Benvolguts germans i germanes, el vostre carisma és un gran do de Déu per a l'Església del nostre temps. Donem gràcies al Senyor per aquests cinquanta anys. Un aplaudiment pels cinquanta anys! I mirant a la seva paterna, fraterna i amorosa fidelitat, no perdeu mai la confiança: Ell us protegirà, empenyent-vos al mateix temps a anar, com a deixebles estimats, cap a totes les gents, amb senzillesa humil. Us acompanyo i us animo: avanci! I si us plau no us oblideu de resar per mi, que em quedo aquí!

http://w2.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2018/may/documents/papa-francesco_20180505_50anniversario-camminoneocat.html