Comentari del Papa a l'oració de Jesús en l'últim sopar

Audiència general a l'Aula Pau VI del Vaticà

CIUTAT DEL VATICÀ, dimecres 11 gener 2012 (zenit.org).- L'audiència general d'aquest dimecres 11 de gener va tenir lloc a les 10,30 del matí a l'Aula Pau VI, on Benet XVI es va trobar amb grups de fidels i pelegrins provinents d'Itàlia i del món. En el discurs en italià, reprenent el cicle de cetquesis sobre l'oració, el papa va centrar la seva meditació en l'oració de Jesús en l'Últim Sopar (Mt 26,26-28).

Després de resumir la seva catequesi en diverses llengües, Benet XVI va saludar especialment a alguns grups de fidels presents. A audiència general va concloure amb el cant del Pater Noster i la benedicció apostòlica. Oferim als lectors la traducció a l'espanyol de la catequesi del papa.

*****

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre camí de reflexió sobre l'oració de Jesús, presentada en els Evangelis, m'agradaria meditar avui sobre el moment, molt solemne, de la seva oració en l'Últim Sopar.

El fons temporal i emocional del sopar en el qual Crist s'acomiada dels seus amics, és la imminència de la seva mort, que Ell sent ja a prop. Durant molt de temps, Jesús havia començat a parlar de la seva passió, tractant també d'implicar cada vegada més als seus deixebles en aquesta perspectiva. L'Evangeli de Marcos ens diu que des de l'inici del seu viatge a Jerusalem, als pobles de la llunyana Cesarea de Filip, Jesús havia començat "a ensenyar-los que el Fill de l'home havia de sofrir molt i ser reprovat pels ancians, els summes sacerdots i els escribes, ser matat i ressuscitar als tres dies" (Marcos 8:31).

A més, just en els dies en què s'estava preparant per a acomiadar-se dels deixebles, la vida del poble estava marcada per la proximitat de la Pasqua, és a dir, del record de l'alliberament d'Israel d'Egipte. Aquest alliberament, experimentada en el passat i esperada de nou en el present i en el futur, prenia vida en les celebracions familiars de la Pasqua. L'Últim Sopar s'emmarca en aquest context, però amb una novetat de fons. Jesús mira la seva Passió, Mort i Resurrecció, sent plenament conscient. Ell vol viure aquest Sopar amb els seus deixebles, amb un caràcter totalment especial i diferent dels altres convits; és el seu Sopar, en la qual ofereix Una cosa totalment nova: a Ell mateix. D'aquesta manera, Jesús celebra la seva Pasqua, anticipa la seva Creu i la seva Resurrecció.

Aquesta novetat es reflecteix en la història de l'Últim Sopar de l'Evangeli de Juan, el qual no la descriu com la Pasqua, justament perquè Jesús vol inaugurar una cosa nova, celebrar la seva Pasqua, relacionada sí, amb els esdeveniments de l'Èxode. I per a Juan, Jesús va morir en la creu en el moment mateix en què, en el temple de Jerusalem, els xais de la Pasqua estaven sent immolats.

Llavors, quin és el moll d'aquest sopar? Ho són aquells gestos de la fracció del pa, de distribuir-lo als seus i de compartir el calze del vi amb les paraules que els acompanyen, i en el context de l'oració en la qual s'insereixen: és la institució de l'Eucaristia, és la gran oració de Jesús i de l'Església. Però vegem més de prop aquest moment.

En primer lloc, les tradicions neotestamentarias de la institució de l'Eucaristia (cf. 1 Co. 11:23-25, Lc. 22, 14-20, Mc.14:22-25, Mt. 26:26-29), indicant l'oració que introdueix els gestos i les paraules de Jesús sobre el pa i el vi, usen dos verbs paral·lels i complementaris. Pablo i Lucas parlen d'eucaristia/acció de gràcies: "va prendre pa, va donar gràcies, ho va partir i ho va donar" (Lucas 22:19). Marcos i Mateo, en vegada, subratllen l'aspecte d'elogi/benedicció: "va prendre pa, ho va beneir, ho va partir i li ho va donar" (Mc 14:22). En tots dos, els termes grecs eucaristeìn i eulogeìn es refereixen a la berakha hebrea, que és la gran oració d'acció de gràcies i benedicció de la tradició d'Israel, que marcava l'inici de les grans festes. Les dues diverses paraules gregues indiquen les dues direccions intrínseques i complementàries d'aquesta oració. La berakha, de fet, és abans de res acció de gràcies i lloança que s'eleva a Déu pel do rebut: l'Últim Sopar de Jesús, aquest és el pa --elaborat a partir del blat que Déu fa germinar i créixer de la terra--, i del vi produït a partir del fruit madurat sobre la vinya. Aquesta oració de lloança i acció de gràcies que s'eleva a Déu, torna com una benedicció, que ve de Déu sobre el do i l'enriqueix. Donar gràcies, lloar a Déu es torna així una benedicció i l'ofrena donada a Déu retorna a l'home beneïda pel Totpoderós. Les paraules de la institució de l'Eucaristia se situen en aquest context d'oració: en elles, la lloança i la benedicció de la berakhase tornen benedicció i transformació del pa i del vi en el Cos i la Sang de Jesús.

Abans de les paraules de la institució venen els gestos: allò de la fracció del pa i del ofertorio del vi. Qui parteix el pa i passa la copa és sobretot el cap de família, que acull en la seva taula als familiars, però aquests gestos són també els de l'hospitalitat, de l'acolliment a la comunió cordial amb els estrangers, que no formen part de la casa. Aquests mateixos gestos, en el sopar amb la qual Jesús es va acomiadar, adquireixen una profunditat del tot nova: Ell dona un senyal visible d'acolliment a la taula en la qual Déu es dona. Jesús en el pa i en el vi s'ofereix i es transmet a Si mateix.

Però, com es pot realitzar això? Com pot Jesús donar-se, en aquell moment, a Si mateix? Jesús sap que la vida està per ser-li llevada a través del turment de la creu --la pena de mort dels homes que no són lliures--, aquella que Ciceró va definir la mors turpissima crucis. Amb el do del pa i del vi que ofereix en l'Últim Sopar, Jesús anticipa la seva mort i resurrecció realitzant allò que havia dit en el discurs del Bon Pastor: "Jo dono la meva vida per a recobrar-la de nou. Ningú me la quitació: jo la dono. Tinc poder per a donar-la i poder per a recobrar-la de nou. Aquest és el mandat que he rebut del meu Pare" (Jn 10:17-18). Per tant Ell ofereix per endavant la vida que li serà llevada i d'aquesta manera transforma la seva mort violenta en un acte lliure de donació de si per als altres i als altres. La violència es converteix en un sacrifici actiu, lliure i redemptor.

Una vegada més en l'oració, iniciada segons les formes rituals de la tradició bíblica, Jesús revela la seva identitat i la seva voluntat de complir totalment la seva missió d'amor total, d'ofrena en obediència a la voluntat del Pare. La profunda originalitat del do de si als seus, a través del memorial eucarístic, és la culminació de l'oració que marca el sopar de comiat amb ells. En contemplar els gestos i les paraules de Jesús aquesta nit, veiem clarament que la relació íntima i constant amb el Pare és el lloc on Ell realitza el gest de deixar als seus, i a cadascun de nosaltres, el Sagrament de l'amor, el"Sacramentum Caritatis". Dues vegades en l'Últim Sopar ressonen les paraules: "Facin això en memòria meva" (1 Cor. 11, 24.25). Amb el do de Si mateix, Ell celebra la seva Pasqua, convertint-se en el veritable Xai que porta a compliment tot l'antic culte. Aquesta és la raó per la qual Sant Pau, parlant als cristians de Corint afirma: "Crist, la nostra Pasqua, [el nostre Xai pasqual!], ha estat immolat. Així que, celebrem la festa... amb pans ázimos de sinceritat i veritat" (1 Cor 5,7-8).

L'evangelista Lucas ha conservat un valuós element addicional dels esdeveniments de l'Últim Sopar, que ens permet veure la profunditat commovedora de l'oració de Jesús pels seus aquella nit, l'atenció per cadascun. Iniciant amb l'oració d'acció de gràcies i de benedicció, Jesús afegeix al do de l'Eucaristia, el do de Si mateix, i, al mateix temps que dona aquesta realitat sacramental decisiva, es dirigeix a Pedro. Al final del sopar, li va dir: "Simón, Simón, mira que Satanàs ha demanat el poder garbellar-vos com a blat, però jo he pregat per tu, perquè la teva fe no defalleixi. I tu, quan hagis tornat, confirma als teus germans" (Lucas 22:31-32). L'oració de Jesús quan s'acosta la prova també per als seus deixebles, els sosté en la seva feblesa, en els seus esforços per comprendre que el camí de Déu passa a través del Misteri pasqual de la mort i resurrecció, anticipat en l'ofrena del pa i del vi. L'Eucaristia és l'aliment dels pelegrins que es converteix en força també per al que està cansat, esgotat i desorientat. I l'oració és sobretot per a Pedro, perquè una vegada convertit, confirmi als seus germans en la fe. L'evangelista Lucas recorda que va ser just la mirada de Jesús la que va buscar el rostre de Pedro en el moment en què aquest acabava de realitzar la seva triple negació, per a donar-li la força de continuar el seu camí darrere d'Ell: "En aquell mateix moment, mentre que encara estava parlant, va cantar un gall. El Senyor es va tornar i va mirar a Pedro. Va recordar Pedro les paraules que li havia dit el Senyor"(Lc 22,60-61).

Benvolguts germans i germanes, participant de l'Eucaristia, vivim d'una manera extraordinària l'oració que Jesús ha fet i fa contínuament per cadascun, a fi que el mal, que tots enfrontem en la vida, no aconsegueixi vèncer, i actuï així en nosaltres el poder transformador de la mort i resurrecció de Crist. En l'Eucaristia, l'Església respon a la indicació de Jesús: "Facin això en memòria meva" (Lc 22,19; cf 1 Co 11, 24-26.); repeteix l'oració d'acció de gràcies i de benedicció, i amb ella, les paraules de la transustanciación del pa i del vi en el Cos i la Sang de Crist. Les nostres Eucaristies es realitzen en aquest moment d'oració, en un unir-nos sempre i de nou a l'oració de Jesús. Des del principi, l'Església ha comprès les paraules de la consagració com a part de l'oració realitzada al costat de Jesús; com una part central de la lloança plena de gratitud, a través de la qual el fruit de la terra i del treball de l'home, ens ve novament donats com a cos i sang de Jesús, com a acte donació de Déu mateix en l'amor acollidor del Fill (cf. Jesús de Natzaret, II, p. 146.). Participant en l'Eucaristia, nutriéndonose de la Carn i la Sang del Fill de Déu, unim les nostres oracions a la de l'Anyell Pasqual en la nit suprema, perquè la nostra vida no es perdi, malgrat la nostra feblesa i de les nostres infidelitats, sinó que sigui transformada.

Benvolguts amics, demanem al Senyor que, després d'haver-nos preparat degudament, també amb el Sagrament de la Penitència, la nostra participació en la seva Eucaristia, que és essencial per a la vida cristiana, sigui sempre el punt més alt de totes les nostres oracions. Demanem que, units profundament en la seva pròpia ofrena al Pare, també nosaltres podem transformar les nostres creus en sacrifici, lliure i responsable, de l'amor a Déu i als germans. Gràcies.

Traduït de l'italià per José Antonio Varela.

©Llibreria Editorial Vaticana.