Celebració del dia de la nostra patrona, Santa Joaquima Vedruna

Avui ha tingut lloc la celebració solemne de la festa de la nostra patrona, Santa Joaquima de Vedruna, conla Misacelebrada en el Temple i que ha congregat a nombrosos fidels per a festejar aquest dia tan important de la nostra parròquia.

La celebració anava a començar per primera vegada en la història de la parròquia amb una processó d'una imatge dela Santaalrededor de la parròquia, però el temps no ho ha permès i s'ha dut a terme la processó d'entrada dins del Temple, amb la posterior lectura de quatre cartes dela Santaa diversos remitents en diversos moments de la seva vida.

Acabada la lectura de les missives per part dels frares carmelites s'ha celebradola Santa Missa, referida al dia dela Ascensión, en la qual el rector, Pare Andrés, ha posat l'accent principalment en la virtut dels Sants, especialment Santa Joaquima, més preocupats per l'amor a Déu i als altres que per ells mateixos, enfront del model mundà que propugna un home individualista i triomfalista. La festa ha conclòs amb l'àgape enmig d'un ambient festiu.

Orem a Santa Joaquima de Vedruna, perquè continuï intercedint per la nostra parròquia i els seus fidels, que continuïn donant fruits d'amor a Crist i ala Iglesiaen mitjà del món d'avui.

 SANTA JOAQUIMA VEDRUNA DE MAS

Bella, pura i blanca era la nena als sis anys: jugava i voletejava als jardins de la casa paterna, i, si esdevenia tacar-se-li el vestit amb terra o llot, escondíase després i soleta rentava el seu vestit, poníalo al sol i poníase ella a resar candorosament al Nen Jesús i a les beneïdes ànimes perquè s'assequés aviat". Era un mirall de neteja: no podia sofrir taques ni fins i tot a la seva roba, ni volia amb elles ofendre per un moment la vista de la seva bona mare.

 Tan bona i delicada era Joaquinita de Vedruna. Havia nascut el 16 d'abril de 1783 a Barcelona, la gran urbs comtal. Els seus pares, don Lorenzo de Vedruna i donya Teresa Vidal, van formar la seva llar com un niu d'amors cristians a prova de tots els sacrificis. Eren rics i nobles. Don Lorenzo exercia el càrrec de procurador de número enla Audienciadel principat i va veure beneïda la seva sagrada unió amb nombrosa prole. Donya Teresa era una d'aquelles dones fortes lloades pel savi: noble, recaptosa i abnegada en els seus deures maternals. Quan va néixer Joaquinita tot va ser alegria i pura felicitat: va fugir el dolor davant aquell ésser que naixia per a alleujar a quants trobés al pas en la seva llarga i fecunda vida.

 Criada en la falda materna dòcil i submisa, va sentir en despertar la seva raó en els petons amorosos de la seva cristiana mare l'alè del diví, i va brollar en la seva ànima la primera, revelació del seu destí quan va saber estimar a Déu. Així, als dotze anys, notant el buit que deixava en la seva ànima això d'aquí a baix, llançant-se amb valor fora del niu on havia nascut, va trucar a les portes del convent de mares carmelites de Barcelona, demanant amb insistència el sant hàbit.

 No va ser, per cert, admesa la seva humil demanda: era joveneta i les religioses no van creure prudent ni fins i tot mantenir les seves il·lusions per a un curt termini. Volvióse, doncs, a la llar paterna: allí faria un altre indefinit noviciat que la preparés per als designis de Déu sobre ella. Designis realment inescrutables! Déu té molts camins, i, nova Juana de Lestonnac o Francisca Frémiot de Chantal, serà com elles una santa viuda i mare de família, a més de religiosa i fundadora, passant així per tots els estats.

 Efectivament, el 24 de març de 1799 es casa amb don Teodoro de Mas, ric hisendat de Vic, procurador dels Tribunals igual que el seu sogre —amb el qual li unia d'abans, pel seu mateix ofici, gran amistat—, i que havia reparat en els excepcionals dots i senzillesa de la menor de les tres filles de don Lorenzo. Setze anys viu santament amb ell, amb una descendència de vuit fills, fins que el seu espòs mor el 5 de març de 1816.

 L'estampa dels seus fills és fidel retrat de tan bons pares. Dos moren en primerenca edat; però dels sis supervivents, quatre filles es consagren a Déu per mitjà de l'estat religiós: dues franciscanes a Pedralbes, dues religioses cistercenques en Vallbona, i fins al seu fill José Luis va arribar a entrar enla Trapa, però la seva salut no li va permetre seguir, havent estat després un fervent catòlic i model de pares cristians. L'altra filla, casada també, Inés, va tenir sis fills, diversos d'ells religiosos.

 Entretant, temps infaustos corrien per a Espanya en el primer decenni del segle XIX. Les tropes de Napoleó havien invadidola Península, sembrant la desolació i la mort onsevulla trobaven resistència; i... la van trobar pertot arreu, més o menys. Tots van ser soldats i herois; es van organitzar milícies nacionals, i l'heroisme va deixar de semblar tal en força de practicar-lo tots fins a la mort. Don Teodoro de Mas, noble per tradicions de sang i de valor militar, no va desmentir el seu llinatge, i, deixant els abundants guanys que li donava la seva ocupació enla Magistraturade Barcelona, es va retirar amb la seva família a la seva possessió "El Mans d'El Escorial”, de Vic, per a prendre part en la defensa desesperada dela Pàtria. Alistóseen les files de l'heroic baró de Sabassona, que li va nomenar el seu ajudant de camp, i el mes d'abril de 1807 se li troba en cinc batalles sagnants. A Vic van entrar els francesos el 17 d'abril a sang i foc, i don Teodoro batióse en retirada èpica, causant a l'enemic no poques baixes. Entretant donya Joaquina va haver d'abandonar la casa pairal de Mas, refugiant-se a les muntanyes del Montseny amb els seus petits fills fins que va passar la tromba bèl·lica.

 De donya Joaquina com a esposa i mare ens fa el més complert elogi el mateix decret de beatificació per La seva Santedat Pius XII (19 de maig de 1940): “Unida en matrimoni, quant li va ser permès, va detestar les vanitats i coses del món, va estar completament sotmesa al seu marit, va complir diligentment les seves obligacions d'esposa i mare, i va educar als seus fills amb admirables resultats, formant-los en els seus deures religiosos i ciutadans".

 Mas era necessari que la tribulació temperés el seu esperit, i així la divina Providència amorosament va provar aquella feliç llar amb la mort de l'espòs i del pare. Privada del seu marit i conformada en el seu viudez, entregóse insistentment a cura dels seus fills i de la seva hisenda per espai de deu anys, consagrant-se totalment a la seva educació, a les obres de pietat envers Déu i de caritat envers el proïsme, mentre amb oracions i aspres penitències implorava llum i forces per a conèixer clarament la voluntat de Déu i per a seguir-la. Així, per llit tenia una estora, i per coixí una pedra; freqüentava els hospitals de Vic i Igualada, confortant als malalts amb la seva paraula, somriure i almoines. Donya Joaquina va venir a ser aviat popular entre els pobres i asilats.

 Mes el seu cor s'anava enlairant cada vegada més dels béns terrenys. Ara ella és solament esposa de Crist. Un director espiritual, mort en olor de santedat, el caputxí pare Esteban d'Olot, conegut per el “apòstol de l'Empordà", és el que la portarà per la més alta senda de la perfecció. I encara que ella prefereix la vida contemplativa, el sant frare li adverteix que Déu la flama per a fundadora d'un Orde religiós de vida activa, d'ensenyament i de caritat. En això un personatge providencial tèrcia entre les dues ànimes: el bisbe de Vic, doctor Corcuera. No haurà de portar hàbit de terciària caputxina, sinó de religiosa carmelita; és el que decideix el virtuós prelat. Aquell el seu desig infantil dels dotze anys es compleix ara, després d'una llarga marrada. Rutes meravelloses del Senyor!

 El pare Esteban d'Olot redacta les regles, regles sapientísimas que al llarg d'un segle no han sofert la menor variació, i després de la seva professió religiosa davant el bisbe de Vic (6 de gener de 1826) inicia la seva obra de fundadora el 26 de febrer del mateix any amb vuit donzelles. Aviat sorgeixen contrarietats; li toca beure el calze de Jesús, en frase seva. Dos incipients giren la vista enrere. No es desanima; aviat seran tretze, i a no trigar, com el gra de mostassa, passaran del centenar. Vic és la primera fundació: el bressol dela Congregaciónde les Carmelites dela Caridad, Després l'hospital de Tárrega (1829), i en el mateix añola Casade Caridad de Barcelona, on roman fins a 1830; Solsona, Manresa, hospital de pelegrins de Vic i Cardona són altres tantes fundacions després de no poques peripècies.

 En això la guerra civil es tira damunt. Després de fundar a l'hospital de Berga, plaça ocupada pels carlistes, ha d'internar-se a França en caure aquella població en mans de les tropes liberals. Després de penós calvari pels Pirineus arriba a Prades (1836) i segueix fins a Perpinyà, on troba a una senyora coneguda seva, de Barcelona, que va ser l'àngel protector en el desterrament de la petita comunitat. Passada la ràfega, torna a Espanya en 1842, reobre el noviciat, i, després de noves fundacions, té el consol de veure aprovar canónicamentela Congregaciónen 1850. Un altre bisbe espanyol, el sant pare Claret, abans de sortir per a la seva seu de Cuba aporta el seu granet de sorra als estatuts dela Congregació, encara que seguint indicacions del doctor Casadevall, prelat vigatà en aquell temps.

 Torna llavors a Barcelona, la seva ciutat natal, on Déu la reclamarà per a si. En efecte, enla Casade Caridad li sobrevé un atac d'apoplexia, i fins al còlera morb, que llavors domina a la ciutat comtal, s'enceba en ella, i així mor santament el 28 d'agost de 1854. Déu va permetre que el seu cadàver no patís els trastorns dels empestats per a consol de quants van acudir a implorar favors per mitjà de la seva serva. En 1881 es van traslladar les seves restes a Vic, on encara avui jeuen. Beatificada pel papa Pius XII, ha estat la primera santa canonitzada, el 12 d'abril de 1959, per S. S. Joan XXIII.

 Després de la seva mort va seguir des del cel estimulant la seva obra. Ràpid va ser l'increment dela Congregaciónde les Carmelites dela Caridad, depassant primer els límits de Catalunya i després els dela Penínsulapara saltar més enllà de les fronteres i de les mars. Ara són 160 cases amb un total de 2.218 religioses, 40.739 les nenes educades en els seus col·legis i 4.443 les persones assistides en diversos hospitals.

 La mare Vedruna viu en un segle turbulent, segle d'impietat filosòfica, de revolució i discòrdies civils i intestines. La seva vida no conté miracles ni coses extraordinàries, certament; però aquesta la seva vida abnegada, pacient, humil i laboriosa, santificant tots els estats en què pot trobar-se una dona, conté una gran dosi de callat heroisme i sacrifici, secret de la santedat d'aquesta humil i fragant violeta.