Catequesi del Papa sobre les bodes de Caná

El Papa Francesc ha pronunciat aquesta bella catequesi sobre Les Bodes de Caná, en l'audiència d'aquest passat dimecres 8 de Juny 2016: Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Després d'haver comentat algunes paràboles de la misericòrdia, avui ens detenim en el primer miracle de Jesús, que l'evangelista Juan diu ‘signes’, perquè Jesús no els va fer per a suscitar meravella, sinó per a revelar l'amor del Pare. El primer d'aquests signes prodigiosos és comptat precisament per Juan (2, 1-11) i es compleix en Caná de Galilea. Es tracta d'una espècie de “porta d'ingrés”, en la qual estan tallades paraules i expressions que il·luminen tot el misteri de Crist i obren el cor dels deixebles a la fe. Vegem algunes.

En la introducció trobem l'expressió “Jesús amb els seus deixebles” (v. 2). Aquells als quals Jesús ha cridat a seguir-ho, els ha unit a si en una comunitat i ara com una única família, estan tots convidats a les noces.

Començant el seu ministeri públic en les bodes de Caná, Jesús es manifesta com l'espòs del Poble de Déu, anunciat pels profetes i ens revela la profunditat de les relacions que ens uneix a Ell: és una nova Aliança d'amor.

Què hi ha en el fonament de la nostra fe? Un acte de misericòrdia amb la qual Jesús ens ha unit a Ell. I la vida cristiana és la resposta i aquest amor és com la història de dos enamorats. Déu i l'homes es troben, es busquen, es troben, se celebren i s'estimen: precisament com l'estimat i l'estimada en el Cantar dels Cantessis. Tota la resta ve a conseqüència d'aquesta relació. L'Església és la família de Jesús en la qual s'aboca el seu amor; és aquest l'amor que l'Església cuida i vol donar a tots.

En el context de l'Aliança es comprèn també l'observació de la Verge: “No tenen vi” (v. 3). Com és possible celebrar les bodes i fer festa si falta el que els profetes indicaven com un element típic del banquet messiànic? (cfr Am 9,13-14; Gl 2,24; Is 25,6). L'aigua és necessària per a viure, però el vi expressa l'abundància del banquet i l'alegria de la festa.

Una festa de noces on mancada el vi fa sentir vergonya als jovençans, imaginin acabar la festa de les noces bevent te! Seria una vergonya. El vi és necessari per a la festa. Transformant en vi l'aigua de l'àmfores utilitzades “per a la purificació ritual dels jueus” (v. 6), Jesús compleix un signe eloqüent: transforma la Llei de Moisès en Evangeli, portador d'alegria. Com diu en una altra part el mateix Juan: “perquè la Llei va ser donada per mitjà de Moisès,  però la gràcia i la veritat ens han arribat per Jesucrist” (1,17).

Les paraules que Maria dirigeix als servents coronen el quadre esponsal de Caná: “Feu el que ell us digui” (v. 5). És curiós, són les seves últimes paraules transmeses pels Evangelis: són la seva herència lliurada a tots nosaltres. També avui la Verge ens diu, ‘feu el que Jesús us digui’.

Aquesta és l'herència que ens ha deixat i és bonic! Es tracta d'una expressió que reclama la fórmula de fe utilitzada pel poble d'Israel al Sinaí en resposta a les promeses de l'aliança: “El que el Senyor ha dit, el farem” (És 19,8). I en efecte en Caná els servents obeeixen. “Jesús va dir als servents: ‘Omplin d'aigua aquestes tinajas’. I les van omplir fins a la vora. Treguin ara, va agregar Jesús i portin a l'encarregat del banquet. Així ho van fer” (vv. 7-8).

En aquestes noces, realment ve estipulada una Nova Aliança i als servents del Senyor, és a dir a tota l'Església, se li confia una nova missió: “Feu el que ell us digui!”. Servir al Senyor significa escoltar i posar en pràctica la seva Paraula. És la recomanació senzilla però essencial de la Mare de Jesús i és el programa de vida del cristià.

Per a cadascun de nosaltres, rebre de l'àmfora equival a encomanar-se a la Paraula de Déu per a experimentar la seva eficàcia en la vida. Llavors, al costat del cap del banquet que ha provat l'aigua que es converteix en vi, també nosaltres podem exclamar: “Tu, en canvi, has guardat el bon vi fins a aquest moment” (v. 10). Sí, el Senyor continua reservant el vi bo per a la nostra salvació, així com continua brollant del costant traspassat del Senyor.

La conclusió del passatge sona com una sentència:“Aquest va ser el primer dels signes de Jesús i ho va fer en Caná de Galilea. Així va manifestar la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell” (v. 11). Les bodes de Caná són molt més que la simple història del primer miracle de Jesús. Com un tresor, Ell custòdia el secret de la seva persona i la finalitat de la seva vinguda: l'esperat Espòs comença en les bodes que es compleixen en el Misteri pasqual. En aquestes noces Jesús uneix a si als seus deixebles amb una Aliança nova i definitiva. En Caná els deixebles de Jesús es converteixen en la seva família i neix la fe de l'Església. Tots nosaltres estem convidats a aquestes noces, perquè el vi nou no es pot perdre!