Carta Apostòlica Patris Corde del Papa Francesc per a convocar l'Any de San José

Amb motiu de la festivitat de San José publiquem la carta Apostòlica del Papa Francesc amb la declaració de l'any de San José amb motiu del 150 aniversari de la seva declaració com a patró de l'Església Universal.

CARTA APOSTÒLICA

PATRIS CORDE

DEL SANT PARE FRANCISCO

AMB MOTIU DEL 150.° ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ DE SAN JOSÉ COM A PATRÓ DE L'ESGLÉSIA UNIVERSAL

Amb cor de pare: així José va estimar a Jesús, anomenat en els quatre Evangelis «el fill de José»[1].

Els dos evangelistes que van evidenciar la seva figura, Mateo i Lucas, refereixen poc, però prou per a entendre quin tipus de pare anés i la missió que la Providència li va confiar.

Sabem que va ser un humil fuster (cf. Mt 13,55), casat amb Maria (cf. Mt 1,18; Lc 1,27); un «home just» (Mt 1,19), sempre disposat a fer la voluntat de Déu manifestada en la seva llei (cf. Lc 2,22.27.39) i a través dels quatre somnis que va tenir (cf. Mt 1,20; 2,13.19.22). Després d'un llarg i dur viatge de Natzaret a Betlem, va veure néixer al Messies en un pessebre, perquè en un altre lloc «no pertocava per a ells» (Lc 2,7). Va ser testimoni de l'adoració dels pastors (cf. Lc 2,8-20) i dels Mags (cf. Mt 2,1-12), que representaven respectivament el poble d'Israel i els pobles pagans.

Va tenir la valentia d'assumir la paternitat legal de Jesús, a qui va donar el nom que li va revelar l'àngel: «Tu li posaràs per nom Jesús, perquè ell salvarà al seu poble dels seus pecats» (Mt 1,21). Com se sap, als pobles antics posar un nom a una persona o a una cosa significava adquirir la pertinença, com va fer Adán en el relat del Gènesi (cf. 2,19-20).

En el temple, quaranta dies després del naixement, José, al costat de la mare, va presentar el Nen al Senyor i va escoltar sorprès la profecia que Simeón va pronunciar sobre Jesús i Maria (cf. Lc 2,22-35). Per a protegir a Jesús d'Herodes, va romandre a Egipte com a estranger (cf. Mt 2,13-18). De retorn en la seva terra, va viure de manera oculta en el petit i desconegut poble de Natzaret, en Galilea —d'on, es deia: “No surt cap profeta” i “no pot sortir gens bo” (cf. Jn 7,52; 1,46)—, lluny de Betlem, la seva ciutat d'origen, i de Jerusalem, on estava el temple. Quan, durant una peregrinació a Jerusalem, van perdre a Jesús, que tenia dotze anys, ell i Maria ho van buscar angoixats i ho van trobar en el temple mentre discutia amb els doctors de la llei (cf. Lc 2,41-50).

Després de Maria, Mare de Déu, cap sant ocupa tant espai en el Magisteri pontifici com José, el seu espòs. Els meus predecessors han aprofundit en el missatge contingut en les poques dades transmeses pels Evangelis per a destacar el seu paper central en la història de la salvació: el beat Pius IX el va declarar «Patró de l'Església Catòlica»[2], el venerable Pius XII ho va presentar com a “Patró dels treballadors”[3] i sant Joan Pau II com a «Custodi del Redemptor»[4]. El poble l'invoca com a «Patró de la bona mort»[5].

Per això, en complir-se cent cinquanta anys que el beat Pius IX, el 8 de desembre de 1870, ho declarés com a Patró de l'Església Catòlica, volgués —com diu Jesús— que “la boca parli d'allò de què està ple el cor” (cf. Mt 12,34), per a compartir amb vostès algunes reflexions personals sobre aquesta figura extraordinària, tan pròxima a la nostra condició humana. Aquest desig ha crescut durant aquests mesos de pandèmia, en els quals podem experimentar, enmig de la crisi que ens està copejant, que «les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes —correntment oblidades— que no apareixen en portades de diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l'últim xou però, sense cap dubte, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i punts però tants uns altres que van comprendre que ningú se salva només. […] Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, cuidant-se de no sembrar pànic sinó corresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i àvies, docents mostren als nostres nens, amb gestos petits i quotidians, com enfrontar i transitar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant l'oració. Quantes persones resen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots»[6]. Tots poden trobar en sant Josep —l'home que passa desapercebut, l'home de la presència diària, discreta i oculta— un intercessor, un suport i una guia en temps de dificultat. San José ens recorda que tots els que estan aparentment ocults o en “segona línia” tenen un protagonisme sense igual en la història de la salvació. A tots ells va dirigida una paraula de reconeixement i de gratitud.

1. Pare estimat

La grandesa de sant Josep consisteix en el fet que va ser l'espòs de Maria i el pare de Jesús. Com a tal, «va entrar en el servei de tota l'economia de l'encarnació», com diu sant Joan Crisóstomo[7].

Sant Pau VI observa que la seva paternitat es va manifestar concretament «en haver fet de la seva vida un servei, un sacrifici al misteri de l'Encarnació i a la missió redemptora que li està unida; en haver utilitzat l'autoritat legal, que li corresponia en la Sagrada Família, per a fer d'ella un do total de si mateix, de la seva vida, del seu treball; en haver convertit la seva vocació humana d'amor domèstic en l'oblació sobrehumana de si mateix, del seu cor i de tota capacitat en l'amor posat al servei del Messies nascut a la seva casa»[8].

Pel seu paper en la història de la salvació, sant Josep és un pare que sempre ha estat estimat pel poble cristià, com el demostra el fet que se li han dedicat nombroses esglésies a tot el món; que molts instituts religiosos, germanors i grups eclesials s'inspiren en la seva espiritualitat i porten el seu nom; i que des de fa segles se celebren en el seu honor diverses representacions sagrades. Molts sants i santes li van tenir una gran devoció, entre ells Teresa d'Àvila, qui ho va prendre com a advocat i intercessor, encomanant-se molt a ell i rebent totes les gràcies que li demanava. Encoratjada per la seva experiència, la santa persuadia a uns altres perquè li anessin devots[9].

En tots els llibres d'oracions es troba alguna oració a sant Josep. Invocacions particulars que li són dirigides tots els dimecres i especialment durant tot el mes de març, tradicionalment dedicat a ell[10].

La confiança del poble en sant Josep es resumeix en l'expressió “Ite ad Ioseph”, que fa referència al temps de fam a Egipte, quan la gent li demanava pa al faraó i ell els responia: «Vagin on José i facin el que ell els digui» (Gn 41,55). Es tractava de José el fill de Jacob, a qui els seus germans van vendre per enveja (cf. Gn 37,11-28) i que —seguint el relat bíblic— es va convertir posteriorment en virrei d'Egipte (cf. Gn 41,41-44).

Com a descendent de David (cf. Mt 1,16.20), de l'arrel del qual havia de brollar Jesús segons la promesa feta a David pel profeta Natán (cf. 2 Sam 7), i com a espòs de Maria de Natzaret, sant Josep és la peça que uneix l'Antic i el Nou Testament.

2. Pare en la tendresa

José va veure a Jesús progressar dia rere dia «en saviesa, en alçada i en gràcia davant Déu i els homes» (Lc 2,52). Com va fer el Senyor amb Israel, així ell “li va ensenyar a caminar, i el prenia als seus braços: era per a ell com el pare que alça a un nen fins a les seves galtes, i s'inclina cap a ell per a donar-li menjar” (cf. Us 11,3-4).

Jesús va veure la tendresa de Déu en José: «Com un pare sent tendresa pels seus fills, així el Senyor sent tendresa pels qui el temen» (Sal 103,13).

En la sinagoga, durant l'oració dels Salms, José certament haurà sentit el ressò que el Déu d'Israel és un Déu de tendresa[11], que és bo per a tots i «la seva tendresa aconsegueix a totes les criatures» (Sal 145,9).

La història de la salvació es compleix creient «contra tota esperança» (Rm 4,18) a través de les nostres febleses. Moltes vegades pensem que Déu es basa només en la part bona i vencedora de nosaltres, quan en realitat la majoria dels seus designis es realitzen a través i malgrat la nostra feblesa. Això és el que fa que sant Pau digui: «Perquè no em engría tinc una espina clavada en el cos, un emissari de Satanàs que em copeja perquè no em engría. Tres vegades li he demanat al Senyor que l'a part de mi, i ell m'ha dit: “Et basta la meva gràcia!, perquè el meu poder es manifesta plenament en la feblesa”» (2 Co 12,7-9).

Si aquesta és la perspectiva de l'economia de la salvació, hem d'aprendre a acceptar la nostra feblesa amb intensa tendresa[12].

El Maligne ens fa mirar la nostra fragilitat amb un judici negatiu, mentre que l'Esperit la saca a la llum amb tendresa. La tendresa és el millor mode per a tocar el que és fràgil en nosaltres. El dit que assenyala i el judici que fem dels altres són sovint un signe de la nostra incapacitat per a acceptar la nostra pròpia feblesa, la nostra pròpia fragilitat. Només la tendresa ens salvarà de l'obra de l'Acusador (cf. Ap 12,10). Per aquesta raó és important trobar-nos amb la Misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la Reconciliació, tenint una experiència de veritat i tendresa. Paradoxalment, fins i tot el Maligne pot dir-nos la veritat, però, si ho fa, és per a condemnar-nos. Sabem, no obstant això, que la Veritat que ve de Déu no ens condemna, sinó que ens acull, ens abraça, ens sosté, ens perdona. La Veritat sempre se'ns presenta com el Pare misericordiós de la paràbola (cf. Lc 15,11-32): ve a la nostra trobada, ens retorna la dignitat, ens posa novament dempeus, celebra amb nosaltres, perquè «el meu fill estava mort i ha tornat a la vida, estava perdut i ha estat trobat» (v. 24).

També a través de l'angoixa de José passa la voluntat de Déu, la seva història, el seu projecte. Així, José ens ensenya que tenir fe en Déu inclou a més creure que Ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra feblesa. I ens ensenya que, enmig de les tempestes de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca. A vegades, nosaltres voldríem tenir tot baix control, però Ell té sempre una mirada més àmplia.

3. Pare en l'obediència

Així com Déu va fer amb Maria quan li va manifestar el seu pla de salvació, també a José li va revelar els seus designis i ho va fer a través de somnis que, en la Bíblia, com en tots els pobles antics, eren considerats un dels mitjans pels quals Déu manifestava la seva voluntat[13].

José estava molt angoixat per l'embaràs incomprensible de Maria; no volia «denunciar-la públicament»[14], però va decidir «trencar el seu compromís en secret» (Mt 1,19). En el primer somni l'àngel el va ajudar a resoldre el seu greu dilema: «No temis acceptar a Maria, la teva dona, perquè l'engendrat en ella prové de l'Esperit Sant. Donarà a llum un fill, i tu li posaràs per nom Jesús, perquè ell salvarà al seu poble dels seus pecats» (Mt 1,20-21). La seva resposta va ser immediata: «Quan José va despertar del somni, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat» (Mt 1,24). Amb l'obediència va superar el seu drama i va salvar a Maria.

En el segon somni l'àngel va ordenar a José: «Aixeca't, presa amb tu al nen i a la seva mare, i fuig a Egipte; queda't allí fins que et digui, perquè Herodes buscarà al nen per a matar-lo» (Mt 2,13). José no va dubtar a obeir, sense qüestionar-se sobre les dificultats que podia trobar: «Es va aixecar, va prendre de nit al nen i a la seva mare, i se'n va anar a Egipte, on va estar fins a la mort d'Herodes» (Mt 2,14-15).

A Egipte, José va esperar amb confiança i paciència l'avís promès per l'àngel per a tornar al seu país. I quan en un tercer somni el missatger diví, després d'haver-li informat que els que intentaven matar al nen havien mort, li va ordenar que s'aixequés, que prengués amb si al nen i a la seva mare i que tornés a la terra d'Israel (cf. Mt 2,19-20), ell una vegada més va obeir sense vacil·lar: «Es va aixecar, va prendre al nen i a la seva mare i va entrar en la terra d'Israel» (Mt 2,21).

Però durant el viatge de retorn, «en assabentar-se que Arquelao regnava a la Judea en lloc del seu pare Herodes, va tenir por d'anar allí i, avisat en somni —i és la quarta vegada que va succeir—, es va retirar a la regió de Galilea i es va anar a viure a un poble anomenat Natzaret» (Mt 2,22-23).

L'evangelista Lucas, per part seva, va relatar que José va afrontar el llarg i incòmode viatge de Natzaret a Betlem, segons la llei del cens de l'emperador Cèsar August, per a empadronar-se a la seva ciutat d'origen. I va anar precisament en aquesta circumstància que Jesús va néixer i va ser assentat en el cens de l'Imperi, com tots els altres nens (cf. Lc 2,1-7).

Sant Lluc, en particular, es va preocupar de ressaltar que els pares de Jesús observaven totes les prescripcions de la llei: els ritus de la circumcisió de Jesús, de la purificació de Maria després del part, de la presentació del primogènit a Déu (cf. 2,21-24)[15].

En cada circumstància de la seva vida, José va saber pronunciar la seva “fiat”, com Maria en l'Anunciació i Jesús en Getsemaní.

José, en el seu paper de cap de família, va ensenyar a Jesús a ser submís als seus pares, segons el manament de Déu (cf. Ex 20,12).

En la vida oculta de Natzaret, sota la guia de José, Jesús va aprendre a fer la voluntat del Pare. Aquesta voluntat es va transformar en el seu aliment diari (cf. Jn 4,34). Fins i tot en el moment més difícil de la seva vida, que va ser en Getsemaní, va preferir fer la voluntat del Pare i no la seva pròpia[16] i es va fer «obedient fins a la mort […] de creu» (Flp 2,8). Per això, l'autor de la Carta als Hebreus conclou que Jesús «va aprendre sofrint a obeir» (5,8).

Tots aquests esdeveniments mostren que José «ha estat cridat per Déu per a servir directament a la persona i a la missió de Jesús mitjançant l'exercici de la seva paternitat; d'aquesta manera ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement “ministre de la salvació”»[17].

4. Pare en l'acolliment

José va acollir a Maria sense posar condicions prèvies. Va confiar en les paraules de l'àngel. «La noblesa del seu cor li fa supeditar a la caritat l'après per llei; i avui, en aquest món on la violència psicològica, verbal i física sobre la dona és palesa, José es presenta com a figura d'home respectuós, delicat que, fins i tot no tenint tota la informació, es decideix per la fama, dignitat i vida de Maria. I, en el seu dubte de com fer el millor, Déu el va ajudar a optar il·luminant el seu judici»[18].

Moltes vegades ocorren fets en la nostra vida el significat de la qual no entenem. La nostra primera reacció és sovint de decepció i rebel·lió. José deixa de costat els seus raonaments per a donar pas al que esdevé i, per més misteriós que li sembli, ho acull, assumeix la responsabilitat i es reconcilia amb la seva pròpia història. Si no ens reconciliem amb la nostra història, ni tan sols podrem fer el pas següent, perquè sempre serem presoners de les nostres expectatives i de les consegüents decepcions.

La vida espiritual de José no ens mostra una via que explica, sinó una via que acull. Només a partir d'aquest acolliment, d'aquesta reconciliació, podem també intuir una història més gran, un significat més profund. Semblen fer-se eco les ardents paraules de Job que, davant la invitació de la seva esposa a rebel·lar-se contra tot el mal que li succeïa, va respondre: «Si acceptem de Déu els béns, no acceptarem els mals?» (Jb 2,10).

José no és un home que es resigna passivament. És un protagonista valent i fort. L'acolliment és un mode per què es manifesta en la nostra vida el do de la fortalesa que ens ve de l'Esperit Sant. Només el Senyor pot donar-nos la força per a acollir la vida tal com és, per a fer lloc fins i tot a aquesta part contradictòria, inesperada i decebedora de l'existència.

La vinguda de Jesús enmig de nosaltres és un regal del Pare, perquè cadascun pugui reconciliar-se amb la carn de la seva pròpia història, encara que no la comprengui del tot.

Com Déu va dir al nostre sant: «José, fill de David, no temis» (Mt 1,20), sembla repetir-nos també a nosaltres: “No tinguin por!”. Hem de deixar de costat la nostra ira i decepció, i fer espai —sense cap resignació mundana i amb una fortalesa plena d'esperança— al que no hem triat, però és allí. Acollir la vida d'aquesta manera ens introdueix en un significat ocult. La vida de cadascun de nosaltres pot començar de nou miraculosament, si trobem la valentia per a viure-la segons el que ens diu l'Evangeli. I no importa si ara tot sembla haver pres un rumb equivocat i si algunes qüestions són irreversibles. Déu pot fer que les flors brollin entre les roques. Tot i que la nostra consciència ens retreu alguna cosa, Ell «és més gran que la nostra consciència i ho sap tot» (1 Jn 3,20).

El realisme cristià, que no rebutja res del que existeix, torna una vegada més. La realitat, en la seva misteriosa irreductibilitat i complexitat, és portadora d'un sentit de l'existència amb les seves llums i ombres. Això fa que l'apòstol Pau afirmi: «Sabem que tot contribueix al bé dels qui estimen a Déu» (Rm 8,28). I sant Agustí afegeix: «Fins i tot el que anomenem mal (etiam illud quod malum dicitur)»[19]. En aquesta perspectiva general, la fe dona sentit a cada esdeveniment feliç o trist.

Llavors, lluny de nosaltres el pensar que creure significa trobar solucions fàcils que consolen. La fe que Crist ens va ensenyar és, en canvi, la que veiem en sant Josep, que no va buscar dreceres, sinó que va afrontar “amb els ulls oberts” el que li esdevenia, assumint la responsabilitat en primera persona.

L'acolliment de José ens convida a acollir als altres, sense exclusions, tal com són, amb preferència pels febles, perquè Déu tria el que és feble (cf. 1 Co 1,27), «és «pare dels orfes i defensor de les vídues» (Sal 68,6) i ens ordena estimar a l'estranger[20]. Desitjo imaginar que Jesús va prendre de les actituds de José l'exemple per a la paràbola del fill pròdig i el pare misericordiós (cf. Lc 15,11-32).

5. Pare de la valentia creativa

Si la primera etapa de tota veritable curació interior és acollir la pròpia història, és a dir, fer espai dins de nosaltres mateixos fins i tot per al que no hem triat en la nostra vida, necessitem afegir una altra característica important: la valentia creativa. Aquesta sorgeix especialment quan trobem dificultats. De fet, quan ens enfrontem a un problema podem detenir-nos i baixar els braços, o podem enginyar-nos-les d'alguna manera. A vegades les dificultats són precisament les que treuen a relluir recursos en cadascun de nosaltres que ni tan sols pensàvem tenir.

Moltes vegades, llegint els “Evangelis de la infància”, ens preguntem per què Déu no va intervenir directa i clarament. Però Déu actua a través d'esdeveniments i persones. José era l'home per mitjà del qual Déu es va ocupar dels començaments de la història de la redempció. Ell era el veritable “miracle” amb el qual Déu va salvar al Nen i a la seva mare. El cel va intervenir confiant en la valentia creadora d'aquest home, que quan va arribar a Betlem i no va trobar un lloc on Maria pogués donar a llum, es va instal·lar en un estable i el va arreglar fins a convertir-lo en un lloc el més acollidor possible per al Fill de Déu que venia al món (cf. Lc 2,6-7). Davant el perill imminent d'Herodes, que volia matar al Nen, José va ser alertat una vegada més en un somni per a protegir-lo, i enmig de la nit va organitzar la fugida a Egipte (cf. Mt 2,13-14).

D'una lectura superficial d'aquests relats es té sempre la impressió que el món estigui a la mercè dels forts i dels poderosos, però la “bona notícia” de l'Evangeli consisteix a mostrar com, malgrat l'arrogància i la violència dels governants terrenals, Déu sempre troba un camí per a complir el seu pla de salvació. Fins i tot la nostra vida sembla a vegades que està en mans de forces superiors, però l'Evangeli ens diu que Déu sempre aconsegueix salvar el que és important, amb la condició que tinguem la mateixa valentia creativa del fuster de Natzaret, que sabia transformar un problema en una oportunitat, anteposant sempre la confiança en la Providència.

Si a vegades semblés que Déu no ens ajuda, no significa que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar.

És la mateixa valentia creativa que van mostrar els amics del paralític que, per a presentar-ho a Jesús, ho van baixar del sostre (cf. Lc 5,17-26). La dificultat no va detenir l'audàcia i l'obstinació d'aquests amics. Ells estaven convençuts que Jesús podia curar al malalt i «com no van poder introduir-lo per causa de la multitud, van pujar a l'alt de la casa i ho van fer baixar en la llitera a través de les teules, i el van col·locar enmig de la gent enfront de Jesús. Jesús, en veure la fe d'ells, li va dir al paralític: “Home, els teus pecats queden perdonats!”» (vv. 19-20). Jesús va reconèixer la fe creativa amb la qual aquests homes van tractar de portar-li al seu amic malalt.

L'Evangeli no dona cap informació sobre el temps en què Maria, José i el Nen van romandre a Egipte. No obstant això, el que és cert és que hauran tingut necessitat de menjar, de trobar una casa, un treball. No fa falta molta imaginació per a omplir el silenci de l'Evangeli referent a això. La Sagrada Família va haver d'afrontar problemes concrets com totes les altres famílies, com molts dels nostres germans i germanes migrants que fins i tot avui arrisquen les seves vides forçats per les adversitats i la fam. Referent a això, crec que sant Josep sigui realment un sant patró especial per a tots aquells que han de deixar la seva terra a causa de la guerra, l'odi, la persecució i la misèria.

Al final de cada relat en el qual José és el protagonista, l'Evangeli assenyala que ell es va aixecar, va prendre al Nen i a la seva mare i va fer el que Déu li havia manat (cf. Mt 1,24; 2,14.21). De fet, Jesús i Maria, la seva mare, són el tresor més preuat de la nostra fe[21].

En el pla de salvació no es pot separar al Fill de la Mare, d'aquella que «va avançar en la peregrinació de la fe i va mantenir fidelment la seva unió amb el seu Fill fins a la creu»[22].

Hem de preguntar-nos sempre si estem protegint amb totes les nostres forces a Jesús i Maria, que estan misteriosament confiats a la nostra responsabilitat, a la nostra cura, a la nostra custòdia. El Fill del Totpoderós ve al món assumint una condició de gran feblesa. Necessita de José per a ser defensat, protegit, compte, criat. Déu confia en aquest home, de la mateixa manera que ho fa Maria, que troba en José no sols al qual vol salvar la seva vida, sinó al que sempre vetllarà per ella i pel Nen. En aquest sentit, sant Josep no pot deixar de ser el Custodi de l'Església, perquè l'Església és l'extensió del Cos de Crist en la història, i al mateix temps en la maternitat de l'Església es manifesta la maternitat de Maria[23]. José, alhora que continua protegint l'Església, continua emparant al Nen i a la seva mare, i nosaltres també, estimant a l'Església, continuem estimant al Nen i a la seva mare.

Aquest Nen és el que dirà: «Els asseguro que sempre que vostès ho van fer amb un d'aquests els meus germans més petits, amb mi ho van fer» (Mt 25,40). Així, cada persona necessitada, cada pobre, cada persona que sofreix, cada moribund, cada estranger, cada presoner, cada malalt són “el Nen” que José continua custodiant. Per això s'invoca a sant Josep com a protector dels indigents, els necessitats, els exiliats, els afligits, els pobres, els moribunds. I és pel mateix que l'Església no pot deixar d'estimar als més petits, perquè Jesús ha posat en ells la seva preferència, s'identifica personalment amb ells. De José hem d'aprendre la mateixa cura i responsabilitat: estimar al Nen i a la seva mare; estimar els sagraments i la caritat; estimar a l'Església i als pobres. En cadascuna d'aquestes realitats està sempre el Nen i la seva mare.

6. Pare treballador

Un aspecte que caracteritza a sant Josep i que s'ha destacat des de l'època de la primera Encíclica social, la Rerum novarum de Lleó XIII, és la seva relació amb el treball. San José era un fuster que treballava honestament per a assegurar el manteniment de la seva família. D'ell, Jesús va aprendre el valor, la dignitat i l'alegria del que significa menjar el pa que és fruit del propi treball.

En la nostra època actual, en la qual el treball sembla haver tornat a representar una urgent qüestió social i la desocupació aconsegueix a vegades nivells impressionants, fins i tot en aquelles nacions en les quals durant dècades s'ha experimentat un cert benestar, és necessari, amb una consciència renovada, comprendre el significat del treball que dona dignitat i del qual el nostre sant és un patró exemplar.

El treball es converteix en participació en l'obra mateixa de la salvació, en oportunitat per a accelerar l'adveniment del Regne, per a desenvolupar les pròpies potencialitats i qualitats, posant-les al servei de la societat i de la comunió. El treball es converteix en ocasió de realització no sols per a un mateix, sinó sobretot per a aquest nucli original de la societat que és la família. Una família que manca de treball està més exposada a dificultats, tensions, fractures i fins i tot a la desesperada i desesperant temptació de la dissolució. Com podríem parlar de dignitat humana sense comprometre'ns perquè tots i cadascun tinguin la possibilitat d'un manteniment digne?

La persona que treballa, qualsevol que sigui la seva tasca, col·labora amb Déu mateix, es converteix una mica en creador del món que ens envolta. La crisi del nostre temps, que és una crisi econòmica, social, cultural i espiritual, pot representar per a tots un cridat a redescobrir el significat, la importància i la necessitat del treball per a donar lloc a una nova “normalitat” en la qual ningú quedi exclòs. L'obra de sant Josep ens recorda que el mateix Déu fet home no va menysprear el treball. La pèrdua de treball que afecta tants germans i germanes, i que ha augmentat en els últims temps a causa de la pandèmia de COVID-19, ha de ser un cridat a revisar les nostres prioritats. Implorem a sant Josep obrer perquè trobem camins que ens portin a dir: Cap jove, cap persona, cap família sense treball!

7. Pare en l'ombra

L'escriptor polonès Jan Dobraczy?ski, en el seu llibre L'ombra del Pare[24], noveló la vida de sant Josep. Amb la imatge evocadora de l'ombra defineix la figura de José, que per a Jesús és l'ombra del Pare celestial en la terra: ho auxilia, ho protegeix, no s'aparta mai del seu costat per a seguir els seus passos. Pensem en allò que Moisès recorda a Israel: «En el desert, on vesteix com el Senyor, el teu Déu, et cuidava com un pare cuida al seu fill durant tot el camí» (Dt 1,31). Així José va exercitar la paternitat durant tota la seva vida[25].

Ningú neix pare, sinó que es fa. I no es fa només per portar un fill al món, sinó per fer-se càrrec d'ell responsablement. Totes les vegades que algú assumeix la responsabilitat de la vida d'un altre, en un cert sentit exercita la paternitat respecte a ell.

En la societat del nostre temps, els nens sovint semblen no tenir pare. També l'Església d'avui dia necessita pares. L'amonestació dirigida per sant Pau als Corintis és sempre oportuna: «Podran tenir deu mil instructors, però pares no tenen molts» (1 Co 4,15); i cada sacerdot o bisbe hauria de poder dir com l'Apòstol: «Vaig ser jo qui els vaig engendrar per a Crist en anunciar-los l'Evangeli» (ibíd.). I als Gàlates els diu: «Fills meus, pels qui de nou nou sofreixo dolors de part fins que Crist sigui format en vostès» (4,19).

Ser pare significa introduir al nen en l'experiència de la vida, en la realitat. No per a retenir-ho, no per a empresonar-ho, no per a posseir-ho, sinó per a fer-ho capaç de triar, de ser lliure, de sortir. Potser per aquesta raó la tradició també li ha posat a José, al costat de l'apel·latiu de pare, el de “castíssim”. No és una indicació merament afectiva, sinó la síntesi d'una actitud que expressa el contrari a posseir. La castedat està a ser lliures de l'afany de posseir en tots els àmbits de la vida. Només quan un amor és cast és un veritable amor. L'amor que vol posseir, al final, sempre es torna perillós, empresona, sufoca, fa infeliç. Déu mateix va estimar a l'home amb amor cast, deixant-lo lliure fins i tot per a equivocar-se i posar-se en contra seva. La lògica de l'amor és sempre una lògica de llibertat, i José va ser capaç d'estimar d'una manera extraordinàriament lliure. Mai es va posar en el centre. Va saber com descentrar-se, per a posar a Maria i a Jesús en el centre de la seva vida.

La felicitat de José no està en la lògica de l'acte-sacrifici, sinó en el do de si mateix. Mai es percep en aquest home la frustració, sinó només la confiança. El seu silenci persistent no contempla queixes, sinó gestos concrets de confiança. El món necessita pares, rebutja als amos, és a dir: rebutja als que volen usar la possessió de l'altre per a omplir el seu propi buit; refusa als que confonen autoritat amb autoritarisme, servei amb servilisme, confrontació amb opressió, caritat amb assistencialisme, força amb destrucció. Tota vocació veritable neix del do de si mateix, que és la maduració del simple sacrifici. També en el sacerdoci i la vida consagrada es requereix aquest tipus de maduresa. Quan una vocació, ja sigui en la vida matrimonial, célibe o virginal, no aconsegueix la maduresa del lliurament de si mateixa detenint-se només en la lògica del sacrifici, llavors en lloc de convertir-se en signe de la bellesa i l'alegria de l'amor corre el risc d'expressar infelicitat, tristesa i frustració.

La paternitat que refusa la temptació de viure la vida dels fills està sempre oberta a nous espais. Cada nen porta sempre aconsegueixo un misteri, una cosa inèdita que només pot ser revelat amb l'ajuda d'un pare que respecti la seva llibertat. Un pare que és conscient que completa la seva acció educativa i que viu plenament la seva paternitat només quan s'ha fet “inútil”, quan veu que el fill ha aconseguit ser autònom i camina només per les senderes de la vida, quan es posa en la situació de José, que sempre va saber que el Nen no era seu, sinó que simplement havia estat confiat a la seva cura. Després de tot, això és el que Jesús suggereix quan diu: «No diguin “pare” a cap de vostès en la terra, perquè un només és el seu Pare, el del cel» (Mt 23,9).

Sempre que ens trobem en la condició d'exercir la paternitat, hem de recordar que mai és un exercici de possessió, sinó un “signe” que ens evoca una paternitat superior. En un cert sentit, tots ens trobem en la condició de José: ombra de l'únic Pare celestial, que «fa sortir el sol sobre dolents i bons i mana la pluja sobre justos i injustos» (Mt 5,45); i ombra que segueix al Fill.

* * *

«Aixeca't, presa amb tu al nen i a la seva mare» (Mt 2,13), va dir Déu a sant Josep.

L'objectiu d'aquesta Carta apostòlica és que creixi l'amor a aquest gran sant, per a ser impulsats a implorar la seva intercessió i imitar les seves virtuts, com també la seva resolució.

En efecte, la missió específica dels sants no és només la de concedir miracles i gràcies, sinó la d'intercedir per nosaltres davant Déu, com van fer Abrahán[26] i Moisès[27], com fa Jesús, «únic mediador» (1 Tm 2,5), que és el nostre «advocat» davant Déu Padre (1 Jn 2,1), «ja que viu eternament per a intercedir per nosaltres» (Hb 7,25; cf. Rm 8,34).

Els sants ajuden a tots els fidels «a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat»[28]. La seva vida és una prova concreta que és possible viure l'Evangeli.

Jesús va dir: «Aprenguin de mi, que soc mans i humil de cor» (Mt 11,29), i ells al seu torn són exemples de vida a imitar. Sant Pau va exhortar explícitament: «Visquin com a imitadors meus» (1 Co 4,16)[29]. San José ho va dir a través del seu eloqüent silenci.

Davant l'exemple de tants sants i santes, sant Agustí es va preguntar: «No podràs tu el que aquests i aquestes?». I així va arribar a la conversió definitiva exclamant: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova!»[30].

No queda més que implorar a sant Josep la gràcia de les gràcies: la nostra conversió.

A ell dirigim la nostra oració:

Salvi, custodi del Redemptor i espòs de la Mare de Déu. A tu Déu va confiar al seu Fill, en tu Maria va dipositar la seva confiança, amb tu Crist es va forjar com a home.

Oh, benaurat José, mostra't pare també a nosaltres i guia'ns en el camí de la vida. Concedeix-nos gràcia, misericòrdia i valentia, i defensa'ns de tot malament. Amén.

Roma, en Sant Joan de Letrán, 8 de desembre, Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Benaurada Mare de Déu, de l'any 2020, vuitè del meu pontificat.

Francisco

[1] Lc 4,22; Jn 6,42; cf. Mt 13,55; Mc 6,3.

[2] S. Rituum Congreg., Quemadmodum Deus (8 desembre 1870): ASS 6 (1870-71), 194.

[3] Cf. Discurs a les Associacions cristianes de Treballadors italians amb motiu de la Solemnitat de sant Josep obrer (1 maig 1955): AAS 47 (1955), 406.

[4] Exhort. ap. Redemptoris custos (15 agost 1989): AAS 82 (1990), 5-34.

[5] Catecisme de l'Església Catòlica, 1014.

[6] Meditació en temps de pandèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (3 abril 2020), p. 3.

[7] In Matth. Hom, V, 3: PG 57, 58.

[8] Homilia (19 març 1966): Insegnamenti di Paolo VI, IV (1966), 110.

[9] Cf. Llibre de la vida, 6, 6-8.

[10] Tots els dies, durant més de quaranta anys, després de Laudes, recito una oració a sant Josep presa d'un llibre de devocions francès del segle XIX, de la Congregació de les Religioses de Jesús i Maria, que expressa devoció, confiança i un cert repte a sant Josep: «Gloriós patriarca sant Josep, el poder del qual sap fer possibles les coses impossibles, veuen en la meva ajuda en aquests moments d'angoixa i dificultat. Presa sota la teva protecció les situacions tan greus i difícils que et confio, perquè tinguin una bona solució. El meu estimat Pare, tota la meva confiança està posada en tu. Que no es digui que t'hagi invocat en va i, com pots fer tot amb Jesús i Maria, mostra'm que la teva bondat és tan gran com el teu poder. Amén».

[11] Cf. Dt 4,31; Sal 69,17; 78,38; 86,5; 111,4; 116,5; Jr 31,20.

[12] Cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 88, 288: AAS 105 (2013), 1057, 1136-1137.

[13] Cf. Gn 20,3; 28,12; 31,11.24; 40,8; 41,1-32; Nm 12,6; 1 Sam 3,3-10; Dn 2; 4; Jb 33,15.

[14] En aquests casos estava prevista la lapidació (cf. Dt 22,20-21).

[15] Cf. Lv 12,1-8; Ex 13,2.

[16] Cf. Mt 26,39; Mc 14,36; Lc 22,42.

[17] S. Joan Pau II, Exhort. ap. Redemptoris custos (15 agost 1989), 8: AAS 82 (1990), 14.

[18] Homilia en la Santa Missa amb beatificacions, Villavicencio – Colòmbia (8 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1061.

[19] Enchiridion de fide, spe et caritate, 3.11: PL 40, 236.

[20] Cf. Dt 10,19; Ex 22,20-22; Lc 10,29-37.

[21] Cf. S. Rituum Congreg., Quemadmodum Deus (8 desembre 1870): ASS 6 (1870-71), 193; B. Pius IX, Carta ap. Inclytum Patriarcham (7 juliol 1871): l.c., 324-327.

[22] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 58.

[23] Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 963-970.

[24] Edició original: Cie? Ojca, Varsòvia 1977.

[25] Cf. S. Joan Pau II, Exhort. ap. Redemptoris custos, 7-8: AAS 82 (1990), 12-16.

[26] Cf. Gn 18,23-32.

[27] Cf. Ex 17,8-13; 32,30-35.

[28] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 42.

[29] Cf. 1 Co 11,1; Flp 3,17; 1 Ts 1,6.

[30] Confessions, 8, 11, 27: PL 32, 761; 10, 27, 38: PL 32, 795.