Avui ens ha nascut el Salvador, el Messies, el Senyor

'I el verb es va fer carn, i va posar el seu estatge entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria' (Jn. 1,14)

La parròquia de Santa Joaquima de Vedruna us desitja un Sant Nadal i feliç Epifania

     

SOLEMNITAT DE LA NATIVITAT DEL SENYOR

HOMILIA DEL SANT PARE BENET XVI

Basílica Vaticana 24 de desembre de 2011  

 

Benvolguts germans i germanes

La lectura que acabem d'escoltar, presa de la Carta de sant Pau Apóstol a Tito, comença solemnement amb la paraula apparuit, que també trobem en la lectura de la Missa de l'aurora: apparuit – ha aparegut. Aquesta és una paraula programàtica, amb la qual l'Església vol expressar de manera sintètica l'essència de Nadal. Abans, els homes havien parlat i creat imatges humanes de Déu de moltes maneres. Déu mateix havia parlat als homes de diferents modes (cf. Hb 1,1: Lectura de la Missa del dia). Però ara ha succeït alguna cosa més: Ell ha aparegut. S'ha mostrat. Ha sortit de la llum inaccessible en la qual habita. Ell mateix ha vingut entre nosaltres. Per a l'Església antiga, aquesta era la gran alegria de Nadal: Déu s'ha manifestat. Ja no és només una idea, alguna cosa que s'ha d'intuir a partir de les paraules. Ell «ha aparegut». Però ara ens preguntem: Com ha aparegut? Qui és ell realment? La lectura de la Missa de l'aurora diu referent a això: «Ha aparegut la bondat de Déu i el seu amor a l'home» (Tt 3,4). Per als homes de l'època precristiana, que davant els horrors i les contradiccions del món temien que Déu no fos bo del tot, sinó que podria ser sens dubte també cruel i arbitrari, això era una veritable «epifania», la gran llum que se'ns ha aparegut: Déu és pura bondat. I també avui, els qui ja no són capaços de reconèixer a Déu en la fe es pregunten si l'últim poder que funda i sosté el món és veritablement bo, o si potser el mal és tan potent i originari com el bé i el bell, que en alguns moments lluminosos trobem en el nostre cosmos. «Ha aparegut la bondat de Déu i el seu amor a l'home»: aquesta és una nova i consoladora certitud que se'ns dona per Nadal.

En les tres misses de Nadal, la litúrgia cita un passatge del llibre del profeta Isaïes, que descriu més concretament encara l'epifania que es va produir per Nadal: «Un nen ens ha nascut, un fill se'ns ha donat: porta a l'espatlla el principat, i és el seu nom: Meravella de Conseller, Déu fort, Pare perpetu, Príncep de la pau. Per a dilatar el principat amb una pau sense límits» (Is 9,5s). No sabem si el profeta pensava amb aquesta paraula en algun nen nascut en la seva època. Però sembla impossible. Aquest és l'únic text en l'Antic Testament en el qual es diu d'un nen, d'un ésser humà, que el seu nom serà Déu fort, Pare per sempre. Ens trobem davant una visió que va, molt més allà del moment històric, cap a una cosa misteriosa que pertany al futur. Un nen, en tota la seva feblesa, és Déu poderós. Un nen, en tota la seva indigència i dependència, és Pare perpetu. I la pau serà «sense límits». El profeta s'havia referit abans a això parlant de «una llum gran» i, a propòsit de la pau esdevenidora, havia dit que la vara de l'opressor, la bota que trepitja amb estrèpit i la túnica xopada de sang serien pastura del foc (cf. Is 9,1.3-4).

Déu s'ha manifestat. Ho ha fet com a nen. Precisament així es contraposa a tota violència i porta un missatge que és pau. En aquest moment en què el món està constantment amenaçat per la violència en molts llocs i de diverses maneres; en el qual sempre hi ha de nou vares de l'opressor i túniques ensangonades, clamem al Senyor: Tu, el Déu poderós, has vingut com a nen i t'has mostrat a nosaltres com el que ens estima i mitjançant el qual l'amor vencerà. I ens has fet comprendre que, al costat de tu, hem de ser constructors de pau. Estimem el teu ser nen, la teva no-violència, però sofrim perquè la violència continua en el món, i per això també et preguem: Demostra el teu poder, oh Déu! En aquest el nostre temps, en aquest món nostre, fes que les vares de l'opressor, les túniques plenes de sang i les botes estrepitoses dels soldats siguin llançades al foc, de manera que la teva pau venci en aquest món nostre.

Nadal és Epifania: la manifestació de Déu i de la seva gran llum en un nen que ha nascut per a nosaltres. Nascut en un estable a Betlem, no en els palaus dels reis. Quan Francesc d'Assís va celebrar Nadal en Greccio, en 1223, amb un bou i una mula i un pessebre amb palla, es va fer visible una nova dimensió del misteri de Nadal. Francesc d'Assís va cridar a Nadal «la festa de les festes» – més que totes les altres solemnitats – i la va celebrar amb «inefable fervor» (2 Celano, 199: Fonti Francescane, 787). Besava amb gran devoció les imatges del Nen Jesús i balbotejava paraules de dolçor com fan els nens, ens diu Tomás de Celano (ibíd.). Per a l'Església antiga, la festa de les festes era la Pasqua: en la resurrecció, Crist havia abatut les portes de la mort i, d'aquesta manera, havia canviat radicalment el món: havia creat per a l'home un lloc en Déu mateix. Doncs bé, Francisco no ha canviat, no ha volgut canviar aquesta jerarquia objectiva de les festes, l'estructura interna de la fe amb la seva centro en el misteri pasqual. No obstant això, per ell i per la seva manera de creure, ha succeït una cosa nova: Francisco ha descobert la humanitat de Jesús amb una profunditat completament nova. Aquest ser home per part de Déu se li va fer del tot evident en el moment en què el Fill de Déu, nascut de la Mare de Déu, va ser embolicat en bolquers i ficat al llit en un pessebre. La resurrecció pressuposa l'encarnació. El Fill de Déu com a nen, com un veritable fill d'home, és el que va commoure profundament el cor del Sant d'Assís, transformant la fe en amor. «Ha aparegut la bondat de Déu i el seu amor a l'home»: aquesta frase de sant Pau adquiria així una fondària del tot nova. En el nen en l'estable de Betlem, es pot, per dir-ho així, tocar a Déu i acariciar-lo. D'aquesta manera, l'any litúrgic ha rebut un segon centro en una festa que és, abans de res, una festa del cor.

Tot això no té gens de sensibleria. Precisament en la nova experiència de la realitat de la humanitat de Jesús es revela el gran misteri de la fe. Francisco estimava a Jesús, al nen, perquè en aquest ser nen se li va fer clara la humilitat de Déu. Déu s'ha fet pobre. El seu Fill ha nascut en la pobresa de l'estable. En el nen Jesús, Déu s'ha fet dependent, necessitat de l'amor de persones humanes, a les quals ara pot demanar el seu amor, el nostre amor. Nadal s'ha convertit avui en una festa dels comerços, les llums dels quals destellantes amaguen el misteri de la humilitat de Déu, que ens convida a la humilitat i a la senzillesa. Preguem al Senyor que ens ajudi a travessar amb la mirada les façanes enlluernadores d'aquest temps fins a trobar darrere d'elles al nen en l'estable de Betlem, per a descobrir així la veritable alegria i la veritable llum.

Francisco feia celebrar la santa Eucaristia sobre el pessebre que estava entre el bou i la mula (cf. 1 Celano, 85: Fonti, 469). Posteriorment, sobre aquest pessebre es va construir un altar perquè, allí on un temps els animals menjaven palla, els homes poguessin ara rebre, per a la salvació de l'ànima i del cos, la carn del Xai immaculat, Jesucrist, com relata Celano (cf. 1 Celano, 87: Fonti, 471). En la Nit santa de Greccio, Francisco cantava personalment com a diaca amb veu sonora l'Evangeli de Nadal. Gràcies als esplèndids cants nadalencs dels frares, la celebració semblava tota una explosió d'alegria (cf. 1 Celano, 85 i 86: Fonti, 469 i 470). Precisament la trobada amb la humilitat de Déu es transformava en alegria: la seva bondat crea la veritable festa.

Qui vol entrar avui a l'església de la Nativitat de Jesús, a Betlem, descobreix que el portal, que un temps tenia cinc metres i mig d'altura, i pel qual els emperadors i els califes entraven a l'edifici, ha estat en gran part tapiat. Ha quedat solament una petita obertura d'un metre i mig. La intenció va ser probablement protegir millor l'església contra eventuals assalts però, sobretot, evitar que s'entrés a cavall a la casa de Déu. Qui desitja entrar en el lloc del naixement de Jesús, ha d'inclinar-se. Em sembla que en això es manifesta una proximitat més profunda, de la qual volem deixar-nos commoure en aquesta Nit santa: si volem trobar al Déu que ha aparegut com a nen, hem de baixar-nos del cavall de la nostra raó «il·lustrada». Hem de deposar les nostres falses certeses, la nostra supèrbia intel·lectual, que ens impedeix percebre la proximitat de Déu. Hem de seguir el camí interior de sant Francesc: el camí cap a aquesta extrema senzillesa exterior i interior que fa al cor capaç de veure. Hem de baixar-nos, anar espiritualment a peu, per dir-ho així, per a poder entrar pel portal de la fe i trobar a Déu, que és diferent dels nostres prejudicis i les nostres opinions: el Déu que s'oculta en la humilitat d'un nen nounat. Celebrem així la litúrgia d'aquesta Nit santa i renunciem a l'obsessió per la qual cosa és material, mesurable i tangible. Deixem que ens faci senzills aquest Déu que es manifesta al cor que s'ha fet senzill. I demanem també en aquesta hora abans de res per quants han de viure Nadal en la pobresa, en el dolor, en la condició d'emigrants, perquè aparegui davant ells un llamp de la bondat de Déu; perquè els arribi a ells i a nosaltres aquesta bondat que Déu, amb el naixement del seu Fill en l'estable, ha volgut portar al món. Amén.