Adoració Eucarística

És l'adoració a la divina presència real de Jesucrist, Déu i home veritable, en l'Eucaristia.

Jesucrist, en menjar la Pasqua jueva amb els seus, aquella nit en la qual anava a ser lliurat, va prendre pa a les seves mans, donant gràcies va beneir al Pare i el va passar als seus deixebles dient: “Preneu i mengeu tots d'ell, això és el meu cos que serà lliurat per vosaltres”, al final del sopar, va prendre el calze de vi, va tornar a donar gràcies i a beneir al Pare i passant-lo als deixebles va dir: “Preneu i beveu tots d'ell, aquest és el calze de la meva sang. Sang de l'Aliança Nova i Eterna que serà vessada per vosaltres i per molts per al perdó dels pecats.”

Ell va dir sobre el pa: “Això és el meu cos”, i sobre el vi: “Aquesta és la meva sang”. Però, no sols això, agrego també: “Feu això en commemoració meva”. Els va donar als apòstols el mandat, “feu això”, el mandat de fer el mateix, de repetir el gest i les paraules sacramentals. Naixia així l'Eucaristia i el sacerdoci ministerial.

Cada vegada que el sacerdot pronuncia les paraules consagratorias és Jesucrist qui ho ha fet i es fa present el seu cos i la seva sang, la seva Persona Divina. Perquè Jesucrist és Déu veritable i home veritable. Sent Jesucrist Déu i sent present en l'Eucaristia, llavors se li deu adoració.

En l'Eucaristia adorem a Déu en Jesucrist, i Déu és Un i Trinat, perquè en Déu no hi ha divisions. Jesucrist és Un amb el Pare i l'Esperit Sant i, com a ensenya el Concili de Trento, està veritablement, realment, substancialment present en l'Eucaristia.

L'Església creu i confessa que «en l'august sagrament de l'Eucaristia, després de la consagració del pa i del vi, es conté veritable, real i substancialment el nostre Senyor Jesucrist, veritable Déu i home, sota l'aparença d'aquelles coses sensibles» (Trento 1551: Dz 874/1636).

La divina Presència real del Senyor, aquest és el fonament primer de la devoció i del culte al Santíssim Sagrament. Aquí està Crist, el Senyor, Déu i home veritable, mereixent absolutament la nostra adoració i suscitant-la per l'acció de l'Esperit Sant. No està, doncs, fundada la pietat eucarística en un pur sentiment, sinó precisament en la fe. Altres devocions, potser, solen portar en el seu exercici una major estimulació dels sentits –per exemple, el servei de caritat als pobres–; però la devoció eucarística, precisament ella, es fonamenta molt exclusivament en la fe, en la pura fe sobre el Mysterium fidei («præstet fides supplementum sensuum defectui»: que la fe conforti la feblesa del sentit; Pange lingua).

Per tant, «aquest culte d'adoració es recolza en una raó seriosa i sòlida, ja que l'Eucaristia és alhora sacrifici i sagrament, i es distingeix dels altres que no sols comunica la gràcia, sinó que tanca d'un mode estable al mateix Autor d'ella.

«Quan l'Església ens mana adorar a Crist, amagat sota els vels eucarístics, i demanar-li els dons espirituals i temporals que en tot temps necessitem, manifesta la viva fe amb què creu que el seu diví Espòs està baix aquests vels, li expressa la seva gratitud i gaudeix de la seva íntima familiaritat» (Mediator Dei 164).

El culte eucarístic, ordenat als quatre fins del sant Sacrifici, és culte dirigit al gloriós Fill encarnat, que viu i reina amb el Pare, en la unitat de l'Esperit Sant, pels segles dels segles. És, doncs, un culte que presta a la santíssima Trinidad l'adoració que se li deu  (+Dominicæ Cenæ 3).

L'Eucaristia és el major tresor de l'Església ofert a tots perquè tots puguin rebre per ella gràcies abundants i benediccions. L'Eucaristia és el sagrament del sacrifici de Crist del qual fem memòria i actualitzem en cada Missa i és també la seva presència viva entre nosaltres. Adorar és entrar en íntima relació amb el Senyor present en el Santíssim Sagrament.

Adorar a Jesucrist en el Santíssim Sagrament és la resposta de fe i d'amor cap a Aquell que sent Déu es va fer home, cap al nostre Salvador que ens ha estimat fins a donar la seva vida per nosaltres i que continua estimant-nos d'amor etern. És el reconeixement de la misericòrdia i majestat del Senyor, que va triar el Santíssim Sagrament per a quedar-se amb nosaltres fins a la fi de món.

El cristià, adorant a Crist reconeix que Ell és Déu, i el catòlic adorant-lo davant el Santíssim Sagrament confessa la seva presència real i veritable i substancial en l'Eucarística. Els catòlics que adoren no sols compleixen amb un acte sublim de devoció sinó que també donen testimoniatge del tresor més gran que té l'Església, el do de Déu mateix, el do que fa el Pare del Fill, el do de Crist de si mateix, el do que ve per l'Esperit: l'Eucaristia..

El culte eucarístic sempre és d'adoració. Encara la comunió sacramental implica necessàriament l'adoració. Això ho recorda el Sant Pare Benet XVI en Sacramentum Caritatis quan cita a sant Agustí: “ningú coma d'aquesta carn sense abans adorar-la…pecaríem si no l'adoréssim” (SC 66). En un altre sentit, l'adoració també és comunió, no sacramental però sí espiritual. Si la comunió sacramental és abans de res una trobada amb la Persona del meu Salvador i Creador, l'adoració eucarística és una prolongació d'aquesta trobada. Adorar és una forma sublim de romandre en l'amor del Senyor.

Per tant, veiem que l'adoració no és una cosa facultativa, optatiu, que es pot o no fer, no és una devoció més, sinó que és necessària, és dolça obligació d'amor. El Sant Pare Benet XVI ens recordava que l'adoració no és un luxe sinó una prioritat. Qui adora dona testimoniatge d'amor, de l'amor rebut i d'amor correspost, i a més dona testimoniatge de la seva fe.

Davant el misteri inefable huelgan paraules, només silenci adorante, només presència que li parla a una altra presència. Només el ser creat davant l'Ésser, davant l'únic Jo soc, d'on ve la seva vida. És l'estupor de qui sap que Déu és aquí! Veritablement aquí!

.